El viaje de Choldi: Kumamoto

VACANCES, DIA 3

12 d’agost de 2008

Després de dues nits a Nagasaki, ens en vam anar a Kumamoto, al centre de l’illa de Kyushu.

La prefectura de Nagasaki és la de color carbassa. La de Kumamoto és la de color lila.

Com a atractius turístics de la ciutat de Kumamoto en podem destacar dues coses. La primera és Kumamoto-jo, el castell, una de les peculiaritats del qual n'és el color negre. En general, els castells japonesos són de colors clars.

Mapa del centre de la ciutat

Al 1877, els antics samurais es van rebel·lar -sense èxit- contra el nou govern reformista de Meiji, i una gran part del castell de Kumamoto va ser cremada. De fet, només en va quedar en peu una torreta -i perquè el vent bufava en sentit contrari. La resta és una reconstrucció (molt ben feta) del 1960.

Aquesta rebel·lió és la que surt a l’Últim Samurai d’en Tomàs Cruisant. Tant aquesta peli com Rai (Akira Kurosawa) estan filmades a Kumamoto.

Estèticament els castells japonesos són preciosos però sincerament no els trobo gaire funcionals. Al ser de fusta era facilíssim destruir-los; amb unes fletxes de foc ja n’hi deuria haver prou.

I els murs còncaus, tot i que les guies diguin que són una brillant obra d'arquitectura i enginyeria avançada, jo crec que són més fàcils d’escalar que els murs verticals, no?

Sota aquestes línies, l’única part que va sobreviure l’incendi, la torreta Uto, per fora i per dins.

Acabada la visita al castell, vam anar al parc de Suizenji, un dels jardins més famosos de Japó. Suizenji està cuidat fins al més ínfim detall. Fou dissenyat al s. XVI pel monjo budista Gentaku com a jardí pel temple de Suizenji. Amb la seva mort, el temple fou traslladat i en el seu lloc s’hi construí una casa de te.

Diuen que el parc està dissenyat per evocar les 53 estacions de l’antic camí de Tokaido, que unia Edo (l’actual Tokyo) i Kyoto. La muntanyeta de la primera foto representa el mont Fuji.

I evidentment, sempre trobant una estona per fer el xorres...

Fuuuusió

La prefectura de Kumamoto és coneguda amb el sobrenom de Hi-no-kuni (la terra del foc). Això és degut a la presència del volcà Aso-zan, que encara gasta mala llet i que és on vam anar l’endemà.

Mapa de com arribar-hi

L’última erupció potent fou al 1970 i va matar uns quants volcanòlegs que s’havien acostat a estudiar-lo. Al 1980 en va fer una altra, però comparada amb la vomitada dels 70, aquesta va ser com fer un parell de rotets.

És encara una zona volcànica activa i es recomana informar-se del seu estat abans d’acostar-s’hi.

Apart dels cons volcànics fumejant i les zones encara negres per on va passar la lava, la resta és una zona molt verda. La terra volcànica és molt fèrtil i els voltants del mont Aso són prats coberts de verd. Tot i no parar-nos per falta de temps, paisatges com aquests es podien veure des de l’autobús.

El de l’esquerra és el mont Komekuza, en realitat un volcà adormit. El nom significa ‘piló d’arròs’ i la llegenda diu que un Déu en va arrencar un tros per donar de menjar a la població famèlica. A la dreta, l’esplanada de Kusasenri.

Fotos del mont Aso

Aquesta zona negre i lúgubre és la desolació provocada per la lava

Un cop dalt, vam decidir fer la caminada que voltava els set cons volcànics. Malauradament, vam errar la ruta i quan ens en vam adonar, ja era massa tard. Acabàvem d’escalar una muntanya i ens trobàvem just a dalt de la carena quan, per acabar d’arreglar-ho, ens va enganxar un diluvi.

El camí no era un cercle i sense saber on anàvem, ens vam fotre a córrer, jugant-nos el físic per sobre de roques mullades. No dúiem ni capelina ni un trist paraigües però sí la càmera i el zoom que valen una pasta.

Miraculosament no els va passar res. El que no va sortir tant ben parat després d’una hora sota la pluja va ser el mòbil, que va quedar tant xop com nosaltres. Inclús la ranura de la targeta xorrejava aigua.

Experta en arreglar mòbils mullats, la cunyada va realitzar una dissecció. Després d’una bona estona i molta paciència desmuntant totes les peces i assecant-les una per una, el catxarro tornava a funcionar.

Pa quí, pa quí, jo sé el camí...

Vistes des de dalt de la carena. L’última foto és feta 10 segons abans del diluvi. Notis la nuvolada que teníem a sobre.

Després de la dutxa, tornada cap a la ciutat i de pet a l’hotel. Una dutxa de veritat, roba seca i cap a sopar, que això de caminar fa agafar gana.

L’expedició va augmentar en número.

-No tranquils, encara no m’han fet tiet-

Arribava l'Asuka per passar els seus quatre dies de vacances amb nosaltres. Amb l’alegria de la retrobada també va arribar un salt qualitatiu en el menjar. Ja no calia anar a llocs on hi haguessin fotos o maquetes dels plats. Ara teníem una guia qui pacientment ens traduïa i explicava què era cada plat.

Tofu (esquerra) - Porc marinat (dreta)

Algues, pollastre, …

A Japó és molt comú posar com a reclam maquetes dels plats a l’aparador del restaurant. Són maquetes molt reals i hi ha empreses que es dediquen només a això. Un parell d'exemples: