Part IX

I reprenem la bonica història d’amor narrada pel bonifaci d’en Louis...

(continua de la part VII)

PART IX. QUAN VEGIS LA BARBA DEL VEÍ AFEITAR, POSA LA TEVA A REMULLAR

>Després d’aquests intensos i bonics dies d’amor i sexe, passà quelcom terrible: vam tenir problemes amb l’autoritat. Els mossos, en una redada, van enganxar al seu pare, que era traficant. Quan el van enganxar, tenia una gran quantitat de merda a casa llesta per trapitxear, tota comprada però no pagada. Clar, als camells, que anaven sense reis perquè aquest és un conte republicà, no els va fer gaire gràcia que a part de no pagar els deutes, la poli el tingués detingut, amb el conseqüent perill d’un xivatasso. Per treure-li del cap una possible cooperació amb la bòfia, van intentar fer caure en desgràcia a la seva família.

>Per sort o per Reus, el dia que van venir a visitar-nos, hi havia la tia-àvia de la Meggy, i degut a la seva pudor a peus, els lladrons, els robadors i els ionkis d’Arenys van haver de fotre el camp amb la cua entre cames. Però l’endemà van tornar a la casa. Amb el que no havien contat és trobar-se amb el jorobao més en forma del món després de què en Sans fes el camí de Santiago, és a dir jo -relatà en Louis mentre els ulls se li omplien de llàgrimes.

>Vaig sentir remors -continuà relatant messié Van de Cul. Vaig baixar, i com que estaven a les fosques, quasi es moren d’un atac de cor de cop a l’encendre el llum i veure de sobte i sense avisar aquesta cara que Déu em va donar. Un cop passat el primer ensurt, es van començar a partir la caixa, però els vaig dir amb to amenaçador: O marxeu per les bones o si no, ganivet. I em vaig treure la Mariana, sobrenom posat a la meva curra de tallar formatge.

>Els vam trossejar i l’endemà ens els vam zampar a l’ajillo. El problema és que l’ajillo i el pàncrees de la Meggy no eren gaire amics. I després de fotre’ns el banquet, li van venir recorquijones. Va anar molt i molt de ventre. Però no només kaka, rajava per totes les obertures que tenia, era com un sortidor!!! -exclamà en Louis.

>A l’endemà ja va millorar, i tant sols feia kaka sense parar. Quan ja duia una setmana així, vam avisar al metge: el doctor Anibal Letschert, que només entrar ens va dir: ui! Aquesta ja al desguàs, jejejejjj. Al veure la nostra cara d’estupefacció, ens va dir, no tranquils... encara en podrem fer hamburgueses jejejejj. Al comprovar que les seves bromes no ens feien puta gràcia va dir, buenu va, li farem una exploració d’orificis a veure quin mal pateix.

>Assentat al silló del menjador sentia com la Meggy gemegava sense parar, cosa que em va fer entrar en sospita de què allà només podien estar passant dues coses, que el putu Javarist, perdó, el doctor Anibal Letschert realment no era un doctor sinó un vividor, o que s’estava equivocant de teràpia. Una de dos.

>A l’entrar al cuarto, me’ls trobo a ella amb els pantalons baixats i amb ell fent-la rodar com una pilota de bàsquet. Buffff! Que n’és de professional aquest doctor Letschert vaig pensar. Jo aquí malpensant i ell fent la seva feina.

(Pobre il·lús- va pensar l’escriptor de la història)

>Resumint, que em va fer sortir de l’habitació, preguntant-me que si de petit no m’havien ensenyat a trucar la porta abans d’entrar a un lloc. Després de mitja hora més de gemecs, van sortir tot suats i amb un somriure de satisfacció. I em va dir ‘aquesta noia té un problema. És nimfomaníaca!’ I si vols que es curi l’has de dur a veure al Gurundi de la Índia, que per cert és colega meu. El seu sobrenom és Dr. Vil·laret, encara que en realitat no és un doctor, sinó que és...

I quan anava a explicar-li qui era realment el suposat doctor, la Meggy va tornar en sí, ja conscient que no era un elefant i pensant que si de veritat s’estimava en Quasimoro (com li deia carinyosament a en Louis) s’havia de sotmetre a la teràpia del doctor Vil·laret.