Nagoya adeusiau

Al final, la previsió pel 2009 s’ha complert i els reis han dut uns quants canvis.

Primer canvi: l’apartament.

La casa nova continua sent una capsa de sabates, però com a mínim, aquesta és nova i cèntrica, a un minut a peu de l’estació.

Segon canvi: la feina.

Continuo fent de profe però a partir d’ara en una guarderia. El motiu del canvi? Que com a bon mercenari que és un, se’n va on paguen més.

Tercer canvi: la ciutat.

La polla de Nagoya digi-evoluciona en la pollota de Toyota.

Els últims dies a Nagoya van ser un anar de cul. El cáguense (ja que estem parlant de l’orifici posterior) va ser l’últim diumenge.

El dissabte 14 sortia per última vegada de la feina a les 21.00h.

L’endemà a les 7,00 h sonava el despertador. A les 8 recollíem la furgoneta. A les 9 l’acabàvem de carregar. A les 10,30 tiràvem els trastos dintre la nova casa. A les 11 ens reuníem amb la mànager de la nova empresa. A les 12 compràvem un sofà i una tauleta. A les 14,15 h (un quart d’hora després de lo pactat) tornàvem la furgoneta i no ens cobraven res extra. A les 15,00 h l’agència de pisos revisava l’antic apartament i deia que tot estava bé. Ara falta que els de l’antic curro es comportin i em tornin la pasta de la fiança.

Nota: A Japó no és gens estrany estar a una casa per mitjà de l’empresa. En el meu cas, és la tercera casa i la tercera vegada que és així. No és obligatori fer-ho però. Sempre pots dir que no i buscar-te la vida.

La resta del dia va estar dedicada a anar de compres i desempaquetar caixes. A mitja nit, havent desbloquejat parcialment el camí, queia rendit i anava a sobar.

El dilluns a les 7, l’agradable soroll del despertador desvetllava el merescut alhora que incomplert descans. Aixecar-se, esmorzar i agafar el tren per començar el nou curro.

Durant la setmana intentar sobreviure i al cap de setmana donar l’empenta definitiva al cutxitril. Ja en penjaré les fotos a la que pugui, que segur que a ma mare i a algun altre tafaner li farà gràcia.

Els últims dies a Nagoya han estat plens d’anècdotes gracioses, de no tant gracioses i de surrealistes. Un exemple de surrealisme japonès és anar al banc a notificar un canvi d’adreça. M’acosto a una oficina del costat de casa i em diuen que allà no es pot fer, que tot i ser el mateix banc, haig d’anar a la sucursal on es va obrir el compte. Quina tocada de collons! Perdo un matí en arribar allà i al preguntar si puc escriure la nova direcció amb l’abecedari llatí, em responen que no.

-Ho puc fer en hiragana o katakana? (dos “abecedaris” del japonès)

-Tampoc. S’ha de fer en kanji. (els caràcters xinesos que no sé escriure)

Els ho faig saber i els demano si us plau que ho escriguin ells, que després ja hi estamparem el meu segell personal. La seva resposta és que ho senten molt però que no, que el document ha d’estar escrit amb la meva lletra (…)

Solució després d’una bona estona debatint com cony ho podíem fer: un tiu escriu l’adreça amb llapis i jo la ressegueixo amb boli (…)

Quina parida i quina pèrdua més gran de temps. De vegades els japonesos són d’allò més cap quadrats. Sempre segueixen les normes, per absurdes que siguin. Saltar-se-la seria com una de tantes operacions no vàlides del puto windows que fan penjar-se el sistema operatiu.

LA DESPEDIDA en majúscules

En John, un dels companys de feina, va organitzar un dinar de despedida.

Un dinar? Que raro, no?

Bé amics, en aquesta vida tot té una raó de ser. En aquest cas, el canadenc que mata ossos amb les dents en portava una de cap: acabat el dinar, anar a un ‘ballet’. Ell li diu així però no estem parlant de tutús sinó d’un club d’striptease.

La idea de pagar un paston per veure ties treient-se la roba i anar-me’n catxondo a casa no em feia massa gràcia, la veritat. Però ell insistia i insistia… que no és un club d’striptease normal; que l’espectacle és botxornós; que és tan ridícul que val la pena; que si estàs a Japó, ho has de viure, etc etc.

Per no trencar la nostra amistat, va tocar baixar del burro i anar-hi.

Alguns membres del dinar

Verge com era jo en aquest tema, m’imaginava un local amb tauletes on vas a prendre una copa amb els amics. I mentre tu fas lo teu, ties buenorres fan lo seu: despullar-se amb gràcia i fer numerets en una barra.

L’últim cop que se’m van desmuntar tant els esquemes va ser quan vaig descobrir que el profe de física de l’institut no era gay i tenia fills. Aquell antro, més que un garito de peli americana, semblava un Torrente o un Almodóvar en el seu estat més pur.

A veure si podeu visualitzar el tema…

De l’escenari principal en sortia una passarel·la que anava a parar a una plataforma petita i rotatòria (no de les que fan rots sinó de les que giren). A costado y costado de dicha pasarela, deu files de butaques de teatre. Sense taules. Sense barra. Només amb màquines d’autovenda de cerveces i fideus instantanis (!?) al costat del vàter.

Com que no hi havia servei de barra, et deixaven entrar amb una bossa del súper plena de llaunes de cervesa, o whisky, gots de plàstic i una bossa gegant de glaçons. Cap problema.

Els membres de l’expedició després de l’avituallament

L’idea de poder entrar amb la teva beguda, mola. El que no molava tant era l’espectacle en si.

Nota: Sempre que sento la paraula espectacle em ve al cap aquella vella dita de ‘no es lo mismo un espectáculo que un ex-petaculos’.

Aquell espectacle és, a dia d’avui, lo més denigrant que he vist en ma vida. Començant per les dones, que eren de lo més normalet… i ho dic així perquè no vull ser cruel. Era el primer cop que posava els peus en un antro d’aquests, i innocent de mi, m’esperava que ja que pagava, les mosses fessin de bon veure. Res, jo tenia més pits que la majoria. Ei, que consti que no tinc res en contra dels pits petits –malament aniríem estant a Japó. Però és que sabies que allò era una ballarina perquè no li penjava res entre les cames.

Anem a destrossar el lago de los cisnes d’aquell diumenge. Següent punt: la coreografia.

Senzillament, patètica (i torno a ser generós). No us ho podeu arribar a imaginar. Al principi em pensava que era una paròdia, que estaven de catxondeo i que després començaria lo sèrio. Però no. Cinc minuts van rebatre tal absurda hipòtesi. El públic (quatre avis i algun raret) aplaudia entusiàsticament al ritme de la música.

Era més entretingut veure les cares de la gent que la “dança”. Hauríeu d’haver vist els avis de primera fila aplaudint i fotent bots amb un somriure d’orella a orella. Veient-los, em venien dues coses al cap: 1-esperar no acabar com ells i 2- que algun d’ells no s’hagués pres la pastilla i li vingués un atac… perquè seria trist dinyar-la allà. I en tal cas, què li diria la vídua als fills? No, al vostre pare li ha agafat un atac de cor mirant l’especial padres e hijos d’humor amarillo?

En fi, un cop s’havia acabat la música i la ballarina estava en pilota picada, anava a l’stage rotatori, s’obria de potes i es separava el xumino amb els dits. Anava canviant de postura, i amb cada pose-vagina, el públic esclatava amb aplaudiments i asseveracions amb el cap.

Era tant ridícul que al principi em sabia greu per les mosses. La tonteria se’m va passar ràpid. Ningú les obliga a estar allà. Si volen, poden anar a treballar a un McDonalds. Així que vam decidir agafar-nos-ho a catxondeo i ja que havíem pagat, enfotre’ns de tan lamentable espectacle.

Tant de comentari i riallada etílica van fer que en més d’un moment ens fessin callar, bé els de seguretat, bé els altres assistents que realment sabien apreciar aquell art. De veritat que costa entendre que hi hagi gent tant depravada i feta pols que s’ho agafi en sèrio. El súmmum va ser un tiu jove que va entrar amb la nòvia. Acabat el numeret, els dos s’acosten a l’escenari i li tira una foto amb l’striper. Déu meu! Però què cony li passa pel cap a aquest tiu? S’estarà fent palles amb aquella foto? I la nòvia? Per què es deixa? I per què collons somreia i feia la pose dels dits? Tan poca autoestima té?

Dit de passada, no es podien tirar fotos amb la teva càmera (d’aquí que no n’hagi penjat). Si volies fotos, pagaves 3 euros i te’n tiraven una amb una polaroid.

Acabem de rajar l’espectacle parlant de la música, que també mereix menció especial. Totalment fora de lloc, no lligava ni amb el vestuari ni amb els moviments ni amb res de res. La que em va traumatitzar en particular, i que crec que no podré tornar a escoltar sense recordar aquest dia, és la banda sonora de Ponyo Ponyo (l’última peli de dibuixos de Hayao Miyazaki). En el ballet hi havia dues ties desincronitzades fent moviments estranys i a càmera lenta amb unes pilotes de platja blaves. Suposo que el motiu d’incloure aquell número al show és que als japonesos els posa la imatge d’una noia jove que necessita protecció.

Ah, m’oblidava. En els ‘moments vagina’ (el punt àlgid del show) hi havia uns tius que tiraven unes tires de paper a l’aire i les tornaven a recollir. Sé que sempre em pregunto el mateix, però què cony posaran aquests tius al currículum? Auxiliar en l’indústria de la imatge i el so? Tira-i-reculla papers en un antro de depravats?

Al cap de dues hores, quan l’espectacle tornava a començar, vam optar per marxar. Sortia pensant que quina manera més tonta de tirar els calers. Ara ho recordo amb un somriure. I és que hem de donar les gràcies a en John per ensenyar-nos l’altre Japó. Ara, em pregunto com collons coneixia aquell lloc.

Acabem la despedida de Nagoya amb algunes fotos de despedides amb els amics i companys de feina, a qui trobaré molt a faltar.

En aquesta ocasió vam anar a un Shabu-shabu, un restaurant on et cuines el menjar tu mateix. Et porten la verdura i la carn crua, i tu la cuines a un fogó que hi ha al mig de la taula. Una de les profes va trobar una oferta de 3000 ¥ (uns 20€) per dues hores de menjar i barra lliure. Barat, no? Realment, a Japó no és gens car menjar fora.

La taula amb el catxarro a mig

El millor amic d'en Choldi

Rebecca i Michiko

D’esquerra a dreta: JB (si, si, com el whisky dels borratxos), Reiko, Tommy i Sanae.

La Rebecca ensenyant el seu amor a en Jon, un paio mig irlandès, mig japonès i criat al País basc.

Reon(esq) i Rodrigo (dreta)

I jo amb cara cansat de tant treballar.

Doncs això,

さようなら名古屋。お元気で

Sayonara Nagoya. O-genki de.