Kamakura és una ciutat que està molt a prop de Tokyo. Si li pregunteu sobre ella a qualsevol japonès, la resposta serà ‘ooohhh, Kamakura… un lloc molt maco i tranquil’.
La resposta és tan automàtica com apretar l’enter i que l’ordinador faci un canvi de línia. 100%. Mai falla. També hi ha altes possibilitats (un 80% aprox.) que a continuació afegeixin ‘Kamakura és la petita Kyoto’. I hi ha un 0% de possibilitats que diguin ‘és lo que li diu un pacient al metge: segur Kamakura aquest medicament?’
La veritat és que és un lloc molt maco però lo de tranquil ho deu ser ENTRE SETMANA. Nosaltres hi vam anar en cap de setmana i estava a rebentar. Una llàstima perquè amb aquella gentada no ho vam poder disfrutar al màxim.
Mapa (esquerra) i ubicació de la ciutat (dreta)
Japó ha tingut vàries capitals al llarg de la seva història, i Kamasutra, que digui Kamakura, n’és una d’elles. Ho va ser del 1192 al 1333.
Si la gent l’anomena ‘la petita Kyoto’ és perquè tot i ser “petita”, a la ciutat hi ha 65 temples. De tots ells, cinc són importants.
La millor manera de visitar Cama-curta és caminant-la; baixar del tren a Kita-kamakura i començar la ruta allà. Els temples estan prou a prop l’un de l’altre i no val la pena utilitzar el transport públic.
Si ho fem així, el primer temple que ens trobarem és Engaku-ji.
Engaku-ji es va fundar a l’any 1282 per a commemorar els caiguts a la guerra contra els mongols. Des de llavors, s’ha destruït i reconstruït vàries vegades.
La sala Shariden (foto) és l’edifici més vell i guarda un reliquiari amb una dent de Buda, l’autenticitat de la qual no posarem en dubte. La sala està catalogada com a tresor nacional i no hi deixen entrar.
La porta Sanmon és una altra de les parts antigues que encara es conserven. Data de l’any 1780.
Voltar tot el recinte porta com a mínim una hora.
El següent temple de la ruta seria Kencho-ji, el més important de la ciutat.
La gran majoria dels seus edificis són del s.XVII i hi ha el monastir on s’ensenya zen més antic de Japó. Aquesta part però està tancada al públic.
Sanmon (esquerra). Sala Butsuden per fora (dreta) i per dins (sota)
També hi ha una sala de lo més curiosa. Aixeques el cap i veus el Drac Xeron pintat al sostre. Mires endavant i veus una estàtua famèl·lica. Predica allò del culte a l’abstenció de menjar i sexe. No entenc com hi pot haver adeptes.
A l’interior d’un altre dels edificis hi ha un museu amb pintures i un jardí força xulo.
El complex d’aquest temple també és gegant i la visita portarà ben bé una altra hora.
El tercer temple del dia té un nom facilíssim de recordar: Tsurugaoka Hachimangu. Està a la vora de l’estació principal i és el més concorregut. Entre això i que no aporta cap novetat, ens el podem saltar si no anem sobrats de temps. Personalment és el que em va agradar menys.
Aprofitaré per cagar-me en la puta obsessió japonesa de recomanar llocs per menjar. Abans d’aconsellar què veure, recomanen on menjar.
Per aquest dia ens havien recomanat un frankfurt! I com que havia estat una amiga de la senyora, va tocar anar-hi. El puteig va ser encara més gros a l’hora de pagar: 7 EUR per una cervesa i una saltxitxa clavada en un pal, ni pa donaven.
Després d’agafar forces amb tal abundant, deliciós i nutritiu àpat, vam anar al temple de Zenarai, traducció literal ‘rentar yens’. Fàcil imaginar què s’hi fa, no?
El procediment és ben senzill: posar monedes i/o bitllets en un cabàs i rentar-los a veure si crien.
Us asseguro que no va funcionar. Continuem tan pobres com sempre.
Vam veure una parella de nuvis rentant un bon feix de bitllets -probablement tots els seus estalvis. I és que a Espanya ens queixem que els bancs donen interessos baixos però a Japó fa temps que el tema està pitjor. La gent prefereix guardar-se els diners sota el futon a posar-los al banc. Bé, també n’hi ha que proben sort rentant-los.
Per no posar-te el bitllet moll a la cartera, el pots assecar sobre aquests Bobs-L. A algun burro se li deuria haver cremat perquè hi havia cartells advertint que anessis en compte.
Caminant una hora arribes a Kotoku-in, on hi ha el segon Daibutsu (Buda) més gran de Japó. L’estàtua té
Abans estava dintre un temple però un huracà o un tsunami (uns llocs deia una cosa, uns llocs deia una altra) el va destruir. L’únic que en va quedar va ser l’estàtua i des de llavors que està a l’intempèrie. El Buda està buit per dins i hi ha una escala que puja fins els hombros. Teníem ganes d’anar-hi però una cua de dues hores ens va fer desistir.
Així de petat estava tot el sant dia.
Les sandàlies del gran Buda
En Freddy Kruger imitant i posant el dit al nas del Buda.
La visita a Kamakura tancaria amb Hase-dera, un altre temple del top five.
En destaca una estàtua d’or de Buda i una sala amb un munt de sutres. També hi ha una cova amb les parets escarbades i escultures de divinitats diferents, on la gent posa ciris per demanar salut, amor, diners, etc.
Ens va quedar per visitar Toke-ji, un antic convent del s.XVIII on es refugiaven les esposes maltractades. El divorci era en aquells temps un privilegi masculí, però si les dones hi passaven més d’un any, també el podien aconseguir.
- Asuka, Asukaaaa, on vas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada