Yokohama

Després de dues sortides consecutives veient castells, la costella ja bufava. Si la volia conservar, la següent havia de ser de trègua. I així va ser.

El primer destí de l’enèssima escapada de tres dies seria Yokohama.

Amb tres milions i mig d’habitants, Yokohama és la segona ciutat més poblada de Japó. Només la supera Tokyo, la capital.

Entre aquestes ciutats passa el mateix que a Catalunya amb l’àrea metropolitana de Barcelona (la ciutat més grossa) que comprèn l’Hospitalet (la segona ciutat més grossa).

Yokohama té molta imporància històrica, tot i que entre el terratrèmol de 1923 i la IIa guerra mundial ben poc en queda de la ciutat antiga. Avui en dia és una ciutat moderna.

Els tontolitos passejant per la badia de Yokohama

El port és, des de fa segles, el més important del país. Ho era quan el comerç de la seda. Ho va ser quan els ports es van obrir als estrangers i ho continua sent avui en dia pel seu volum de tràfic.

Al costat mateix hi ha Minato Mirai 21, la zona de negocis, plena de rascacels. En destaca el ‘Yokohama Landmark Tower’ l’edifici més alt de Japó. Té un total de 70 plantes i 295,8 m d’alçada. Dintre seu hi ha un hotel de 5 estrelles de 22 plantes (de la 49 a la 70) on evidentment no vam dormir. La resta de l’edifici és un macro centre comercial, restaurants i alguna oficina.

A la vora hi ha Akai Renga, una atracció turística per als propis japonesos però que no és més que un edifici de maons. El totxo no abunda a can Sushi i per tant qualsevol coseta destaca. A tots nosaltres ens recordarà més aviat a una antiga fàbrica tèxtil, ara tancada i okupada per un grup de paràsits socials.

I no me’ls defenseu, si us plau. Potser el centre okupat de “Cabreret de Dalt” fa activitats socials però la resta són sostres on quatre golfos van a drogar-se o a protestar contra el sistema sense fotre ni brot. Fem crítiques constructives, collons. No val dir ‘això és una merda, està podrit i no faig res’. Raona, dóna solucions, hòstia. M’estaré tornant feixista amb l’edat?

En fi, que davant de l’edifici hi havia una exposició de flors que estava bastant xula.

Una altra atracció turística pels autòctons japonesos és pujar-se a l’Akai kutsu, un autobús de color vermell, a 100¥ el viatge i que està sempre a petar.

A Yokohama ens vam retrobar amb la Hiroko, una amiga de Kushiro a qui feia un any i mig que no vèiem. Tot plegats vam voltar pel Chukagai, el barri xinès més gros de Japó. Per algun motiu, en aquesta ciutat tot ha de ser el número u o dos del país.

En Jordi-kun amb la Hiroko-chan

Un dels varis temples que hi ha al barri

És curiós perquè les dues nits que ens hi vam acostar va passar el mateix. El barri era un autèntic bullici fins a les 8 del vespre. A les vuit i cinc els carrers estaven completament deserts. És un dir, evidentment, però en molt poca estona hi havia un canvi brutal. I jo que tenia entès que l’hora de la ventafocs eren les dotze.

Els carrers del barri xinès estan plens de paradetes amb menjar. A Japó és molt típic això de menjar fora en comptes d’entrar i seure a un restaurant. Moltes vegades aquesta opció és més barata i el menjar és més bo.

Al ser tant típic, és bastant recomanable fer-ho si veniu per aquí. Podreu veure tius trajats, avis, famílies, parelles, gent de tot tipus menjant-hi. Realment val la pena i no patiu per les condicions higièniques. Al contrari que el sexe, l’alimentació (i les condicions alimentícies) a Japó se les prenen molt en sèrio. Podeu menjar-vos-ho a gust sense por que us faci mal.

Un hadoken per fer entrar la gana

Al costat de Chukagai hi ha l’estadi de futbol dels Yokohama Marinos, on es va celebrar la final del mundial 2002… per a qui li pugui interessar.

Caminant una miqueta més, uns 10 minuts aproximadament, entres al Bronx japonès, on per primera vegada m’he sentit insegur (dintre Japó). I al bell mig d’aquell barri, perquè és lo que té fer reserves sense conèixer la ciutat, hi havia el nostre hotel, surrealista on els hagi.

El carrer i l’entrada del cinc estrelles (cinc estrelles eren les que veien pel forat del sostre)

Us dóna l’impressió de ser un hotel? A mi, gens.

Tenia pinta de ser una antiga colònia per a treballadors als anys seixanta, on el canvi d’ús s’havia fet posant plaques amb el número d’habitació. Res més.

La recepció de l’hotel Zen (així es deia el pobre) no està a l’entrada. Està a una cinquena planta sense ascensor. El lavabo és comunitari. A l’entrada de l’edifici no hi ha cap porta i qualsevol persona del carrer pot entrar i pul·lular pels passadissos. Les càmeres de seguretat brillen per la seva absència. I el pany de l’habitació, la més petita que hem estat mai, no tancava.

Ara, tampoc ens podem queixar perquè vam pagar l’equivalent a 12 EUR per dormir i esmorzar.

Japó és realment un país de contrastos. En tots els sentits. En aquest cas, en el de passar de super-luxe a super-cutre en 5 minuts a peu.

Per arribar a l’habitació passaves per aquest descobert-terrasseta-zona de fumadors on el yonki de torn es deuria guanyar un xut per graffitejar les ones de Kanagawa a la paret.

La tercera cosa realment destacable a Yokohama és Sankeien, un jardí d’estil japonès amb molts edificis portats d’altres punts de Japó. Això de transportar cases o temples d’un lloc a un altre és bastant freqüent aquí. Hi ha moltes vil·les “artificials” amb edificis de varis llocs.

Un exemple n’és l’antiga pagoda del temple Tomyoji de Kyoto (foto). Construïda al 1457, és la més antiga de l’àrea de Kanto.

L’estany principal de Sankeien

Rinshunkaku (esquerra) és una casa del 1649 portada de la prefectura de Wakayama. Choshukaku (dreta) fou construït al 1623 i estava al castell de Nijojo a Kyoto.

Tot i ser un dia fred i de mal temps, les primeres flors començaven a brotar, senyal inequívoca que la primavera (i els cirerers) s’acostaven.

Tanquem-ho amb aquesta bonica foto.