Kyoto és una ciutat encisadora, romàntica, vella, bella. M’encanta. La trobo preciosa. És un dels llocs on mai em cansaria anar.
Crec que junt amb Tokyo, és un punt indispensable en qualsevol itinerari a Japó, curt o llarg. Visitant les dues ciutats ens podrem fer una idea del Japó d’abans i del d’ara.
Kyoto és la part tradicional, d’història i temples. I Tokyo és la megalòpoli, les llums de neó, les grans masses de gent, els serveis, l’urbanisme modern. Totes dues ciutats són molt interessants i cadascuna es mereix un mínim molt mínim de tres dies.
A Kyoto ja hi havia estat dos anys enrere i quasi m’havia oblidat de lo maca que és. Tanmateix, la memòria tendeix a recordar només les coses bones, i en aquest cas m’havia fet oblidar les entrades dels putos temples. N’hi ha molts i de molt macos, però és més que aconsellable fer-ne una pre-selecció. L’entrada costa uns 3 EUR i el número de temples a Kyoto supera els 1700. Varis són de visita obligada però n’hi ha d’altres de bastant prescindibles. Els temples japonesos tendeixen a una uniformitat i al final acabaríem saturats, a part de pobres.
Prou parrafades. Comentem què vam veure en aquesta segona visita a Kyoto. Així en Ramon i
Aquest cop vam visitar Daigo-ji, un complexe de tres temples separats per una avinguda plena d’arbres.
Quan hi vam anar, els pruners ja havien florit i alguns cirerers també. L'espectacle era preciós. A Japó el pas de les estacions està molt marcat, i l’aspecte dels arbres canvia radicalment. A l'hivern només en queda el seu esquelet però quan arriba la primavera exploten d’aquesta manera:
La mateixa foto enfocant a prop i lluny. Quina us agrada més?
Sanboin és un dels tres temples que hi ha a Daigo-ji. És guapíssim, en especial el seu jardí, un dels millors que he vist mai. Realment val la pena visitar-lo. La llàstima és que no deixen tirar fotos.
Goju-no-to és una pagoda de cinc plantes construïda al s.X.
Fudodo, Goma-dojo
Jardí de Bentendo
De camí cap a Nara hi ha la ciutat d’Uji, on hi ha el temple Byodo-in.
Inicialment construït com a vil·la de descans pel ministre més poderós en el període Heian (segle XI), és un dels màxims exponents de l’arquitectura de l’època. El palau va patir un incendi al segle XIII i l’únic que en va quedar va ser Hoo-do, “la sala del fènix”. El nom es llegeix [jodo] com la primera persona del verb joder (yo jodo, tu jodes, el gobierno nos jode, etc). Un dia hauríem de fer una llista amb tots els noms japonesos graciosos.
L’edifici representa un fènix volant. La part central és el cos de l’animal i els laterals són les ales.
Hoo-do és la imatge que surt a la moneda de 10 ¥. A la foto típica surt el temple de fons i un japonès somrient aguantant la moneda i fent el símbol de la pau. El 90% així ho feia. El 10% restant no deuria tenir canvi.
De tornada a Kyoto ens vam aturar a visitar Fushimi-jo (el castell de Fushimi), del qual les guies o no en deien res o deien que era una merda. Com que estàvem a prop, no podíem perdre l’ocasió d’anar-hi i incloure’l a la col·lecció. La veritat és que n'esperàvem tant poc que ens va sorprendre gratament.
Actualment està tancat al públic perquè s’està comprovant que pugui resistir un terratrèmol important sense problemes. No poder-hi entrar va ser una llàstima perquè el castell està dalt d’un turó i la vista sobre Kyoto era prometedora.
Per la tele havien dit que l’hivern havia estat molt calurós i que aquest any els ossos de Hokkaido s’havien despertat abans. Els collons! Tot i ser primavera, el passeig nocturn per Gion i Kiyomizudera ens va deixar congelats. Les temperatures (4-6 graus) eren més d’hivern que no pas de primavera.
Això si, el passeig va ser molt maco. Val la pena anar-hi tant de dia com de nit.
Kiyomizudera amb la llum del Johnny's
Després de la caminadeta entràvem a un bar a refer-nos del fred. La senyora demanava te i jo sake calent. El sake té uns 15 graus (més o menys com el vi) i calent és un gran revitalitzador. Va ser llavors quan vaig entendre que els russos no són alcohòlics, sinó que Rússia és un país molt fred.
El segon dia vam fer ruta pel centre de Kyoto. Començàrem per Nijo-jo.
Nijo-jo és un castell i tot i estar emmurallat i tenir les torretes de vigilància, els edificis de dins recorden més a un temple que no pas a una fortalesa.
Va valdre molt la pena anar-hi, sobretot pel contrast que hi ha amb la resta de castells del país, on no queda res d’aquestes estances.
La part exterior de nit
Nijo-jo va ser construït com a segona residència pel shogun Tokugawa. La primera la tenia a Edo (l’actual Tokyo). Per evitar-se visites sorpresa, al voltant de la seva cambra va fer construir el ‘sòl del rossinyol’, un terra que grinyola al ser trepitjat. Altres parts del castell també grinyolen però aquestes ja per velles.
Vam anar a matar el migdia a Myoshin-ji, un conglomerat de temples a la part oest de Kyoto. Tot i estar bé, no aporta res de nou, i és un dels temples que ens podem saltar.
Buda Shakyamuni (esquerra). Jardí de Taizo-in (dreta)
L’altra gran activitat del dia era visitar Kyoto Gosho, el palau imperial.
Ens podem considerar unes persones afortunades. La visita s’ha de sol·licitar per escrit i en general amb molta antel·lació. Trucàvem quatre dies abans d’anar a Kyoto i ens deien que tot estava ple fins maig (més d’un mes i mig) però que dues persones acabaven de cancel·lar la seva visita per un dels dies que nosaltres corríem per allà. Ens va faltar temps per apuntar-nos-hi. Aquestes són les fotos de la visita:
Els murs exteriors
Habitacions amb pintures a les portes
L'entrada dels visitants
Kenreimon. Només l’emperador pot obrir la porta que dóna més directe al cos principal.
Al fons, Shishinden, el cos principal
Oikeniwa, el jardí
La visita per l’interior del recinte és guiada i hi ha molta seguretat. Tota l’estona hi ha un tiu d'uniforme controlant que cap guiri es quedi enrere. Que no sóc cap terrorista, collons, que l'únic que vull és una foto sense dos milions de persones davant. No ens podem queixar però. L’entrada era gratis i el guia explicava coses de les que probablement mai ens haguéssim enterat.
Més tard passejàvem per Kawaramachi dori, un carrer paral·lel al riu Ogawa. Té un canal d’aigua i sempre hi ha força ambient. Està ple de restaurants i pubs i és un bon lloc on anar amb o sense parella. Per arribar-hi, s’ha de baixar a Shiyakusho-mae i anar cap al sud.
La nit abans havíem passejat per Gion i tret d’un carrer guapo amb un riu i restaurants cars, no hi havia res d'ambient. Bé, de fet sí que hi havia, “l’altre Japó”. El dels ‘hostess bars’, bars de copes on et roben una pasta perquè una tia et doni conversa i t’ompli el got. En general, les seves tasques no passen d’aquí i el client no pot tocar.
Ara bé, també hi ha llocs on pagant, la boca de les cambreres no només s'obre per riure les (des)gràcies dels clients.
Hi ha mil motius perquè un negoci així prosperi a Japó, però com a català i persona, no ho entenc. Com pot ser que algú tiri els calers per "només" xerrar amb una altra persona.
L’últim mig dia del pont el vam passar a Arashiyama, una ciutat que està a l’oest de Kyoto i que no recomanaria a ningú. Ens havien dit que amb els cirerers florits era un lloc preciós, però quan hi vam anar encara era massa d’hora.
A Arashiyama hi ha un munt de temples, i a l’igual que a Kyoto, tots són de pago. Vam entrar a un parell, Tenryu-ji i Daikaku-ji, i la veritat és que cap s’ho valia. Amb la de temples (macos i menys macos) que hi ha a Kyoto, no val la pena venir expressament a visitar els d’Arashiyama.
Tenryu-ji (esquerra) Daikaku-ji (dreta)
Una altra de les atraccions del lloc és un “magnífic” bosc de bambú. Les guies en parlen meravelles però la veritat és que no és ni el més gran ni el més espectacular de Japó.
Vaja, que si viviu a prop, Arashiyama no és un mal lloc on anar a passar el dia, en especial amb els cirerers florits o a la tardor.
Una altra pega és que s’ha convertit en un lloc molt turístic. Està a 20 minuts tant d’Osaka com de Kyoto, i ha perdut la tranquil·litat que abans tenia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada