Akame / Iga-Ueno

La següent retrobada amb l’Asuka va ser en un cap de setmana normal, i com sempre, vam fer una sortideta. Aquest cop més a prop: al nord de la prefectura de Mie (sud-oest de Nagoya / est d’Osaka i Kyoto).

Mapa de l'àrea de Kinki. Mie és la prefectura de color més fosc de la dreta.

Vam fer un alto en el camino per visitar les restes del castell de Tsu.

Avui en dia no queda res del castell original i l’única part reconstruïda és una de les torretes de vigilància. La visita només val la pena si Tsu queda a mig camí d’algun altre lloc o si tens una obsessió malaltissa en col·leccionar castells japonesos. La versió oficial va ser la primera, la versió real, la segona.

Després de fer una horeta més de tren i enguarrar els seients d’algues (veure vídeo dels onigiris) arribàvem al plat fort del dia: Akame.

Akame és un parc natural on hi ha contabilitzats 48 salts d’aigua. És una zona molt maca, tranquil·la i agradable per passejar. El seu punt òptim és la tardor quan les fulles dels arbres canvien de color.

Reija Taki

Fudo Taki

Senju Taki

Nunobiki taki

Aquests són alguns dels salts d’aigua “grossos” que hi ha. La veritat és que dir que n’hi ha 48 és exagerar una mica bastant. Si l’aigua passa per sobre una pedra de 10 cm. ja es considera un salt d’aigua i entra en el còmput. De salts d’aigua pròpiament dits n’hi ha uns deu.

Dos salts d’aigua petitons

La zona de hiking és molt agradable. Va vorejant el riu i està dividida en tres trams. En el primer, el paviment està arreglat i a no ser per un parell de trams d’escales, es pot fer amb cadira de rodes o amb tacons. No és broma. De fet vam veure unes quantes ties perfumades, maquillades i amb tacons per allà.

Pregunta- Qui collons es maquilla per anar a la muntanya?

Resposta- La mateixa que ho fa per anar a la platja.

(Les dues situacions són verídiques)

És cultural però no deixa de sorprendre l’obsessió que tenen les japoneses de sortir de casa maquillades (o no sortir sense). Temps enrere xerrant amb una profe a la guarderia, deia que de saber que hi ha un terratrèmol, ella dormiria amb el maquillatge posat. Una altra li responia que ella dormiria maquillada i dintre el cotxe. Jo els deia que dormiria amb la nevera plena de cerveces i el congelador ple de gel. Va ser un moment d’incomprensió mútua.

En fi, en el segon tram d’Akame hi ha unes quantes escales més i el terra del tercer no està pavimentat sinó que hi ha més sorra i roques. Lo normal quan vas a la muntanya.

Ninai Taki

Biwa taki

El fet és que Akame ens va agradar molt. Després de tanta sortida amb gentades per aquí i per allà, va ser molt agradable passejar per un lloc verd i amb poca gent.

Aquella nit la passaríem a Iga-Ueno.

Iga és una ciutat famosa pel seu passat. En l’època en què a Japó hi havia ninjes, hi havia dues escoles principals, una a Iga i l’altra a Koba.

A Iga-Ueno hi ha també un castell, que és lo primer que vam visitar l’endemà al matí. Aquest, tot i que reconstruït, sí que té el cos principal. El visitàvem amb el so de fons d’escolars de primària intentant tocar un saxo. Lo millor per un diumenge al matí.

A 5 minuts hi havia el museu ninja. És un show turístic però la ruta guiada es va fer entretinguda.

La casa per fora (esq) i la guia fent el show (dreta)

Els ninjes vivien en cases “normals” però adaptades amb portes secretes, amagatalls, etc.

Els trucs d’una casa ninja

En el museu pots llegir la història i hi ha un mostruari d’armes i de l’equipament que feien servir.

Ara, l’ajuntament o qui sigui s’ha passat una mica i ha posat ninjes hasta en la sopa. Uns quants exemples:

Cartells per convertir-te en ninja

Un ninja escalant la façana d’una botiga de souvenirs

Voreres ninja

Cartells publicitaris ninja

Ninjes a l’estació de tren

Trens ninja

I el colmo dels colmos, vàters ninja.

Encara ens quedava mig dia lliure i vam decidir parar-nos a Seki, una de les parades de l’antiga ruta de Tokaido (sí, la que unia Tokyo i Kyoto). A Seki hi ha un carrer d’un parell de kilòmetres de llarg amb casetes d’aspecte antic.

Em va sorprendre molt que tot el carrer tingués el mateix tipus de façanes! Aquesta harmonia és inèdita a Japó, on els edificis de tres-cents anys estan envoltats de rascacels. Era i és la primera mostra de normativa urbanística que veig a Japó. A la resta del país predomina el caos.

I per matar un parell d’hores mortes (-Però com les vols matar si ja estan mortes? -Vols callar, David?) vam anar a Kameyama, traducció literal ‘Monte Tortuga’. Allà hi havia una altra petita reconstrucció parcial d’un castell.

Això és tot el que hi havia.

Quan després de pujar un turó a ple Sol i amb l’estòmac buit l’Asuka va veure aquella bírria li va agafar un atac de riure. Menys mal. Podria haver estat pitjor.

Sigui com sigui, ja tinc tres X més a la col·lecció.

Castell de Kameyama