Irago

És dissabte matí i no sona el despertador, però per algun motiu em desperto d’hora. És temporada de pluges però obro la finestra i sembla que fa bo. Comprovo la previsió del temps i així és. Dissabte hi haurà alguns núvols i el diumenge farà Sol.

Després d’unes setmanes dures a la feina i saber que la següent sortida amb l’Asuka no seria fins al cap de quatre caps de setmana, decideixo llençar-me a l’aventura i fer una ruta amb cotxe pel sud de la prefectura d’Aichi.

Mapa de Japó. Aichi és la prefectura de color vermell.

Aichi-ken. Els punts en vermell del mapa són els que vaig visitar.

El primer destí seria la banya dreta del croissant. Donar una volta per les platges i veure la posta de Sol des del far del sud de la península.

“La platja llarga del pacífic”

Que bé em va sentar caminar descalç per la sorra. Sempre ho feia a Canet, inclús a l’hivern. Des de que sóc a Japó he pogut anar a la platja poquíssimes vegades i sempre està atiborrada de gent. Fins ara no m’hi havia pogut relaxar i disfrutar del so i la imatge d’una onada rere una altra trencant a la vora. No havia pogut sentir-me minúscul davant la immensitat del mar. Només m’havia pogut sentir minúscul entre mig de tant dominguero, perfum i tia amb un flotador sota el cul bé perquè no sap nadar, bé perquè no se li corri el maquillatge.

Pescadors

Costa d’Irago

Hiinosekimon

Kojigahama

Posta de Sol des del far d’Irago

El far d’Irago

Aquella nit dormiria en un hotel vell portat per una família. L’edifici passava desapercebut al costat d’un gran hotel de nova construcció on hi havia fins i tot un edifici annex pels gossos. Jo vaig pagar 3700 ¥ per passar la nit. Els gossos (o els burros dels seus amos) en pagaven 6000 ¥! Increïble.

L'hotel caní

A Japó les pijades pels animals de companyia són molt freqüents. Hi ha botigues d’accessoris i complements de luxe al centre de Tokyo (la ciutat més cara del món), el país està inundat de perruqueries canines, i de tant en tant fins i tot trobes cafeteries per gossos!

Cafeteria canina

Com deu ser el menú del dia? Hi haurà plats especials? Quins? Serà més car un os de jabugo que el d’un pollastre a l’ast? Estan els cafès inclosos en el menú o es paguen a part?

Tornant a l’hotel familiar… Els avis portaven el restaurant, la mare les habitacions i els nens corretejaven pel patí (el pare probablement estaria bebent una cervesa i mirant la tele). El fet és que tots eren simpatiquíssims i vaig acabar sopant allà. Per només 1200 ¥ (uns 7 EUR) em vaig atipar de valent, incloent dues ostres fresques gegants i boníssimes.

L’endemà matí agafava el ferri i me n’anava a l’altra banya del croissant.

Badia d'Ise

Com que venia de camí, em va fer gràcia parar-me a Utsumi, la platja on solíem anar amb en Rodrigo l’any passat.

S’acostava l’hora de dinar i vaig parar a fer un mos a una famosa fàbrica d’Ebi-Sembei.

Quina bacanal!

Hi havia 38 tipus diferents de galetes d’arròs amb gamba (Ebi-sembei): galetes d’arròs amb gamba, galetes d’arròs amb gamba i chili, galetes d’arròs amb gamba i wasabi, galetes d’arròs amb gamba i ceba verda, galetes d’arròs amb gamba i bla bla bla. Tota combinació imaginable existia i lo millor és que hi havia mostruaris.

Com que són japonesos, tot estava organitzat. En aquest cas, seguies un circuit enumerat amb les caixes de mostra. Podies jalar-ne sense que ningú et digues prou. Evidentment vaig dinar allà. Vaig fer-hi fins i tot el cafè, que també era gratis.

La majoria de gent sortia carregadíssima d’allà dins… tants amics tenien? Perquè espero que no es fotessin la vintena de bosses ells sols.

Com que em sentia una mica malament, vaig tapar l’expedient comprant un parell de bosses, una per mi , una per la guarderia.

Nota: [No és que m’intentés guanyar el favor d’algú sinó que és comú portar menjar o un petit detall quan tornes d’un viatge. Gairebé cada tarda mengem un snack que algun company de feina ha portat. Després de dos mesos de berenar gratis crec que ja em tocava fer el gest].

Una mica més amunt de la península hi ha Tokoname, un poble famós per les seves ceràmiques. Allà hi ha el Yakimono Sanpomichi, un caminet entremig de tallers i cases antigues que es fa en una horeta. El solet agradable i la tranquil·litat del camí van ajudar-me a acabar de carregar piles. Això i la platja van ser la millor teràpia anti-estrès.

A la banda est de la península hi ha la ciutat de Kura, ‘capellà’ o ‘remei per malaltia’ en català. Allà hi ha un petit museu de sake on t’ensenyen el procediment per fer el licor d’arròs. El problema és que les explicacions només estan en japonès.

A Kura mateix hi ha fàbriques/magatzems de vinagre al costat del riu.

I després d’això, tornada cap a casa.

No és la millor excursió que he fet mai però a l’haver estat una sortida improvisada me’n vaig tornar a casa més que satisfet. És lo bo que tenen els improvisos, que com que no te n’esperes res, a vegades et sorprenen gratament.