Estrats socials

Queda inaugurada ‘No em barrufa’, una nova secció del blog on parlaré i rajaré de coses que no m’agraden de Japó.

Pot ser que des de fora la societat japonesa sembli més idíl·lica que l’espanyola. Potser si potser no, però com a conjunt d’individus que és, no deixa de ser una societat imperfecta.

Fins ara, el bloc no havia fet cap mirada crítica i potser algú s’ha endut la idea equivocada que Japó és una utopia, que és un país amb una barreja perfecta de tradició i modernitat, bones maneres, bla bla bla.

Doncs bé, TOTA societat té les seves coses dolentes. Cap se n’escapa i sempre hi ha coses que es poden millorar.

Avui parlarem dels eslabons socials, un tema una mica tostón però que alhora em fa molta ràbia.

Des de sempre, Japó ha estat ple de capes socials, més o menys visibles, i pujar un escaló d’aquesta piràmide és complicat. Per exemple, a l’antiguitat, un casament entre dues persones d’estractes diferents portava problemes a les dues famílies, tant a la rica com a l’humil.

Avui en dia, aquest sistema de castes encara existeix. No com a esclau, samurai, emperador, etc. sinó actualitzat al capitalisme i als salaris percebuts.

Japó és un dels països amb més igualtat social i on la riquesa està més ben repartida. Això està molt bé. La gran massa no és ni rica ni pobre, té un nivell adquisitiu mig i es troba en una situació benestant. Ara, això no treu que hi hagi diferències i que sigui difícil trepar socialment.

Un exemple / conseqüència: japoneses que s’apunten a estudiar infermeria pel sol fet de conèixer a un futur metge i poder-s’hi casar. Metge és un dels oficis més valorats del país. És molt sacrificat i costa entrar-hi però cobren vertaderes fortunes.

Per a algunes joves, infermeria no és una professió sinó una inversió de temps i calers. Entrar a la universitat i treure’s un títol és el camí per acabar-se casant amb un metge i (probablement) convertir-se en mestressa de casa.

Tot i que no sigui el tema d’avui, ho comentarem ja que ve mig de passada: el somni de moltes japoneses és casar-se.

Al principi el comentari em feia gràcia, després em feia pena i ara ja hi estic totalment acostumat. Això si, trobo molt trist que l’objectiu d’una persona a la vida sigui casar-se. Per a mi, no deixa de ser una etapa en el camí. No entenc que el somni d’algú sigui deixar de treballar i “dedicar-se” a la família. És més, ho trobo una incoherència molt gran. Si un deixa de treballar, en la majoria de casos, la parella haurà de treballar més. O això o s’apreten el cinturó. I si volen conservar la mateixa quantitat d’ingressos, el marit haurà de fer jornades laborals més llargues, estar menys temps a casa i passar menys temps en família. És per a aquestes joves una casa amb el marit absent l’estereotipus ideal de família?

Un altre apunt: moltes d’aquestes “mestresses de casa” no dediquen ni de lluny el 100% del temps a la família o la casa. Les veus dinant al restaurant amb les amigues o jugant a tenis. Cadascú fa el que vol amb la seva vida -faltaria més- i no es pot jutjar sense conèixer cada cas individualment, però a mi em dóna que hi ha molta dona aprofitada que vol tenir tot el dia lliure. Hi ha alguns casos en que aquestes dones contracten dones de la neteja. Què collons fan, doncs?

Vaja, que el seu somni no és casar-se sinó fer vida de princesa.

Perdó per la parrafada però és que les aprofitades també em fan ràbia. Tornem al tema dels eslabons socials...

Per contra del que pugui semblar des de fora, els japonesos són molt ostentosos. No són gens modestos. Al contrari, els encanta fardar amb el cotxe, la casa, la roba,... i igual que a tot arreu, molts juguen a algo tan avorrit com és el golf pel simple fet que dóna status.

Ostentar i jutjar als altres pel seu nivell adquisitiu ja els ve de petits. Un exemple tonto: abans acostumava a anar a un tot a 100 un cop al mes a comprar coses que feia servir durant les classes. Una de les vegades vaig comprar un jinga per utilitzar a la classe de gramàtica. Si l’alumne s’equivocava en la resposta, ell/a estirava la peça. Si ho feia bé, es salvava i pringava el següent alumne. Una idea qualsevol per intentar fer una mica més amena una avorrida classe de gramàtica.

En fi, que a la capsa hi havia el preu (500 ¥ / 3€) amb l’etiqueta de la botiga. El comentari d’una alumna de 10 anys al moment de veure-ho va ser ‘però si has comprat això a un tot a 100’, com si fos un lloc on només entren els miserables. A veure nena, m’he deixat la pasta de la meva butxaca perquè tu t’ho passis més bé i em surts amb aquesta merda? Tenia en ment mil-i-una contestacions però prudent (amb r) que és un, vaig passar.

Un altre exemple tonto. Fer de profe et deixa la gola seca i necessites beure. Jo sempre bec aigua.

Bé, a les màquines d’autoventa l’aigua és el producte més barat. Més d’una vegada he sentit el comentari -Has vist? El profe sempre compra lo més barato.

En aquest cas ja no m’he pogut callar -Bec aigua perquè és el més sa. Encara que fos més car que una Coca-cola, continuaria bebent aigua. I si tu fessis el mateix potser tindries totes les dents.

[Nota d’autor: És increïble lo difícil que és trobar un japonès amb una dentadura sana. No sé si és una qüestió genètica, que de petits no els ensenyen a rentar-se les dents o que no beuen llet i els falta calci, però de veritat que veig molts nens que ja de petits tenen les dents podrides.]

Els que us he donat són dos exemples personals molt xorres però crec que reflecteixen el que estic intentant dir. En el dia a dia hi ha un constant mirar i comparar-se amb qui et rodeja per saber si l’has de mirar per sobre o per sota l’hombro.

L’empresa és una societat a escala reduïda i a Japó té milions de capes. Hi ha un munt de noms (kacho, bucho, shacho, etc) per designar l’infinitat de posicions que hi ha. Sempre que es parli amb una persona de rang superior (estigui molt o molt poc per sobre teu) hauràs de parlar amb registre humil. Ho trobo exagerat, fora de lloc i inútil.

Una altra cosa, algú que sigui nou a l'empresa gairebé no té veu. D’acord, passa a tot arreu, però aquí més. Els sempai (paraula per designar a algú que porta més temps que tu treballant a l’empresa) descarregaran pel morro part de la seva feina sobre tu, encara que vegin que estàs enfeinat i encara que no tingui res a veure amb el que normalment fas.

En general, els estrangers som una mica més de sucre. Al no pertànyer a una societat tant perfecta com la seva i estar educats per ser egoistes, molts cops ens salvem d’aquestes tasques. Es deuen pensar que som burros i que si no ets japonès no pots entendre el concepte de grup. Aquest punt de vista que tenen sobre tots els estrangers fa que el veterà de torn no t’enxufi allò que no li agrada fer, però aquesta manera de pensar em rebenta d’allò més. Igual que aquest concepte de grup social o laboral on un ha de fer reverències o hores extra mentre l’altre no fot res. La gràcia del concepte “grup” és l’igualtat entre els seus membres, no?

I bla bla bla.

En fi, que per molt que així t’ho vulguin vendre, Japó no és una societat idíl·lica. Encara els queda molt per aprendre, començant per ser capaços d'autocriticar-se o de sentir una crítica de boca d’algú sense agafar-s’ho com una ofensa personal.

-Així digué Zarajordi.

16 de Juliol de 2009