Sendai

I per fi va arribar l’esperada retrobada. Va tenir lloc a l’estació de Sendai i hi va haver molts petons i abraçades en un país no acostumat a les mostres d’afecte. Els transeünts ens miraven com si fóssim actors d’una peli porno.

El festival eròtic va continuar a l’hotel i pels carrers. Sort que no ens retrobem cada dia -deia la Raquel amb la cara plena de babes.

Mapa de Japó amb la prefectura de Miyagi en vermell

Mapa de la ciutat de Sendai

Sendai, la ciutat més gran de Tohoku, ens va rebre amb ambient festiu. Aquells dies es celebrava el Tanabata, el festival de les estrelles. A l’adoptar el calendari gregorià, Japó va passar a celebrar-lo el 7 de Juliol. En alguns llocs però, com per exemple Sendai, són fidels a la tradició xinesa (d’on és originària la festivitat) i ho continuen celebrant segons el calendari lunar.

Els carrers estaven guarnits de columnes gegants d’origami (papiroflèxia). És increïble la traça que tenen els japonesos fent figuretes de paper.

Passejant per les galeries cobertes replenes d’origamis

Una de les tradicions del Tanabata és escriure un desig en un paper i penjar-lo en una canya de bambú.

Pel carrer també hi havia plafons on escriure el teu desig o missatge. La Violeta no va voler ser menys i va demanar un nòvio …causa perduda, filla meva.

Sempre que hi ha festivals, festes majors, és època de contemplar cirerers, o quan per algun motiu s’acumula molta gent, mai falten les paradetes de menjar. S’hi troba gairebé de tot, i amb l’emoció de la retrobada i voler que els nostres convidats probessin moltes coses, vam acabar demanant una burrada de menjar. No ens el vam poder acabar i en Biel i la Violeta van acabar canviant el seu per un parell de llaunes a una dona d’una paradeta.

Els dos fariseus amb el seu trofeu

A l’esquerra, un estand de yakiniku (broquetes de carn). A la dreta, tres dels nostres menjant una mena d’okonomiyaki molt senzill i enrotllat que semblava més una crep amb alga que no pas la delicadesa que us vaig ensenyar a cuinar temps enrere.

‘No solo de sushi vive el hombre’ vol dir que a les paradetes no només hi ha menjar tradicional japonès. També et pots afartar de frankfurts, fregits, hamburgueses gegants (foto esquerra), xoco-bananes (dreta), etc etc.

Vam estar unes quantes hores voltant i voltant pels carrers, perdent-nos entre la multitud i disfrutant de l’ambient festiu. El Tanabata de Sendai és molt important i hi va gent d’arreu del país. Els carrers eren un autèntic formigueig de gent, i més que estar a una llunyana capital del nord, semblàvem estar enmig de Tokyo.

L’endemà però, el Tanabata ja s’havia acabat i del festival no en quedava ni rastre; ni decoracions, ni gent. Els carrers estaven completament nets i la ciutat tornava a la seva rutina quotidiana.

L’eficiència japonesa en acció. En el parell d’hores que vam estar sopant van desmuntar gairebé tot el tinglado.

Passejant entremig del bullici ens vam trobar un engendre de mico-superguerrer de l’espai en calçotets i sandàlies. L’home estava venent nama biiru (cervesa de tirador) a 300 ¥.

La relació cervesa-Bola de Drac? Ni idea.

Això de disfressar-se de mascota o del què sigui per anunciar / promocionar algun producte és de lo més normal a Japó.

Enmig d’aquest ambient festiu no podien faltar les actuacions. Grups de pop més i menys famosos, imitadors de l’Elvis, etc etc.

Al cap d’unes hores i quan ja era fosc, hi hagué una desfilada, balls i cançons tradicionals, hawaïanes (???) i percutes.

Ens hi vam estar una hora per després anar a sopar a un Izakaya (restaurant típic japonès) en un segon pis d’un edifici. Al principi, els tres canetencs no les tenien totes. Això d’entrar a un edifici i agafar un ascensor per anar a un restaurant no els semblava normal. No obstant, això és totalment habitual a Japó. És més, si quan vas caminant pel carrer no mires enlaire, et perds molta cosa. Molts cops, els cartells de les façanes anuncien restaurants, pubs o bars que hi ha dins. Sovint són interiors sense finestres però ventilats (evidentment).

La cambrera que ens va tocar semblava no tenir-nos gaire apreci. A Espanya seria normal però no a Japó, on el client sempre és tractat com un rei. En dos anys i mig que porto aquí, és la primera vegada que m’hi trobo. Potser és que anaven de cul, o potser és que la mossa estava en un d'aquells dies del mes.

Per sopar vam tornar a optar per un bon assortiment de plats, alguns d’occidentalitzats que van agradar a tothom, i d’altres més autèntics que ja no van agradar tant. Amb més o menys dificultats, tothom va aconseguir passar amb èxit la prova de menjar amb els bastonets ninja.

Hi ha una paraula fonamental de l’idioma japonès: nomihodai, fàcil de recordar si pensem en ‘No me jodáis’. Vol dir que per un temps i preu pactats, tens barra lliure. Com que el servei no era massa bo, vam decidir fer-lo i cobrar-nos-ho amb les begudes. Conseqüentment, sortíem contents i a punt de passar la segona prova: el karaoke.

Abans d’entrar a Shidax, una de les cadenes de karaoke que hi ha arreu del país.

Dintre el karaoke-box

Choldi-san canta mentre Sant Biel tria la següent cançó en el catxarro aquell

Lo crack Biel donant una lliçó magistral de com cantar en japonès.

Al karaoke vam fer un altre nomihodai, però com que la cervesa no entrava, vam demanar umeshu (licor de pruna). Tothom es va desinhibir moltíssim, en especial el tiu que es fotia la seva copa, la de la nòvia i buidava les prunes dels gots dels altres.

Ja a plena eufòria. Observi’s la diferència entre la foto amb tothom posant i la instantània a traïció (fer click per ampliar la foto).

El desfase va arribar cantant Doraemon (el moment de la foto).

Van ser dues hores molt divertides, plenes de riures i moments estelars, com per exemple, saltar abraçats cantant Doraemon mentre el cambrer, vint-i-cinquena ronda d’umeboshis en mà, s’ho mirava des de la porta sense entendre res.

La dutxa i el karaoke, els dos llocs on no importa lo malament que cantis.

Després de tres llargues hores de nomihodai, tots els clàssics foren irremeiable i indecorosament destrossats. En aquest cas, va pringar el Yellow Submarine dels Beatles, la cançó despedida de la nit.

Notin per favor com li tremola la mà al cameràman. A aquelles hores de la nit, l’únic que podia agafar sense por a que li caigués eren els gots d’umeshu.

De la ciutat de Sendai també visitaríem Zuihoden, el mausoleu de la família Date, els daimyos (senyors feudals) de la zona. El conjunt va ser designat tresor nacional al 1931, però com la majoria de la ciutat, va cremar durant la guerra a l’any 1945. L’actual reconstrucció fou feta al 1979 i diuen ser molt fidedigne a l’original. El seu estil recorda molt al de Nikko.

Nehanmon (la porta del nirvana)

A l’esquerra, en Ramon davant Zuihoden, el mausoleu de Date Masamune, el primer daimyo. A la dreta, Zennoden, el mausoleu de Date Tsunamune, el tercer de la dinastia.

Alguns dels detalls esculpits a la fusta

Degut a les restes del tifó que havia passat per Taiwan, aquell dia plovia a bots i barrals. Després del mausoleu, vam decidir saltar-nos la visita al parc on hi havia hagut el castell de Sendai i anar-nos-en directament a Matsushima, considerat un dels tres millors paratges naturals de Japó.