Sendai és una bona base des de la que organitzar sortides; és una ciutat gran, hi ha molts hotels i a menys d’una hora en tren hi ha varis punts d’interès.
En el nostre periple per Tohoku vam fer dues excursions des de Sendai. La primera, a Yamadera (que rima amb cagalera i regadera) i que està a la prefectura de Yamagata, que rima amb garrapata i alpargata.
Situació de Yamadera a Japó (esquerra)
i el mapa de l’àrea de Tohoku (dreta)
El temple de Yamadera (també anomenat Risshaku-ji) és un dels paratges religiosos més famosos de Tohoku. Diuen que la flama que hi ha davant del Buda del s. IX porta més de 1000 anys cremant ininterrompudament.
Els caràcters ‘Yama’ i ‘Dera’ signifiquen respectivament, muntanya i temple. No fa falta ser un linx per imaginar-se que el temple no està en una plana. Per arribar a dalt, has de pujar més de mil escalons, i a mida que els ascendeixes, vas trobant les més de quaranta construccions que té Yamadera.
Puc assegurar i asseguro que el senderet fa suar la gota gorda, especialment si la nit anterior ha estat de retrobada i posterior karaoke. Aquell matí, al patir l’estrident i insuportable martelleig del despertador, tenia clar que algú s’adormiria. Les apostes marcaven com a favorit a l’acaparador de gots d’umeshu. S’ha de dir en favor de tots, que els temors eren infundats i que tothom es va aixecar a l’hora acordada. Zero minuts de retard en una excursió de grup. Un hurra per nosaltres.
En poc menys d’una hora de tren exprés ens plantàvem a la base de Yamadera.
Allà veuríem en acció a un artista americà, o si més no, així el va definir algú. El personatge en qüestió era un penjat amb una càmera que a les 10 del matí es fotia gots de sake a sant Hilari. Llavors feia una d’aquelles poses tan útils que feien els de Bola de drac abans de lluitar i disparava fotos a tort i a dret sense mirar. De lluny ens n’enfotíem. A l’acostarnos-hi la cosa va empitjorar. Sigui perquè buscava adeptes pel seu culte al déu Etilo, o sigui perquè senzillament era un llunàtic que parlava sol, el tiu deia coses del tipus: ‘Brothers and sisters, follow me -Jesus said. That motherfucker said’. La resta eren murmurs alcohòlics indesxifrables.
Per rara que sigui la persona, sempre se li ha de donar un vot de confiança, i així ho vam fer. Més tard provaríem el seu estil tan personal (la pose, no els sant Hilaris matiners de sake) i la veritat és que les fotos no sortien del tot malament.
-Serà l’enèssim artista incomprès i rebutjat per la societat contemporània que post mortem és alabat a la categoria de mestre?
El temps ho dirà (les dues setmanes que tardi a petar el seu fetge).
La sala principal del temple de Yamadera està dalt d’aquell turó. La part positiva del mal temps és que ens vam estalviar pujar els mil escalons a ple Sol d’agost.
Que somrients que estaveu abans de pujar, eh? Us hauria d’haver fet la foto quan a mig camí em dedicaveu aquells mirades desitjant-me el mal.
A part del nou Baskiat americà, vam estar de sort perquè altra vegada veuríem balls locals. Crec que en aquesta ocasió es celebrava no sé quin aniversari del temple.
El Konpon Chudo (esquerra) té una estàtua de Buda que la gent frega amb les mans abans de pregar (dreta).
El caminet (us he dit ja que era d’ascens?) que condueix al temple principal recorda molt a Koyasan. També és una zona molt humida, amb molta vegetació i arbres gegants. Les pedres del paviment, les llanternes que il·luminen el camí i les tombes estan recobertes de molsa. El resultat és un conjunt molt encantador i místic; un lloc molt maco i tranquil del qual el poeta Basho n’escriuria el següent haiku:
La calma,
el crit de la cigarra
entre les roques.
Yamadera. Estàtua del poeta Basho
Altos en el camino
Niomon, a una mica més de mig camí.
I per fi fent el cim!
És una excursió que personalment em va agradar molt i que recomanaria a tothom que estigui per la zona. El passeig i els temples són molt macos, i les vistes, tot i que aquell dia estava bastant tapat, eren precioses.
Kaisan-do i Nokyo-do amb la vall de fons.
Vistes des del mirador Godai-do
L’última foto de grup abans de baixar.
Cansats d’haver dormit poc la nit anterior, aquell dia tocaríem retiro aviat. Això sí, abans vam donar voltes i voltes buscant un puto internet cafè perquè a l’estació hi havia ordinadors, però clar, passar-se deu minuts drets i amb “tan poca privaciat” és massa. La tafaneria japonesa és coneguda arreu del món. I tothom sap que els japonesos tenen dues debilitats: devorar sushis i llegir correus electrònics en català. Ells t’espien per sobre l’hombro i l’endemà ho comenten amb els companys de feina mentre fan el te d’algues.
Quan per fi trobem un cibercafè, ens fan omplir una fitxa enorme amb una quantitat de dades ridícula. Després ve el moment desesperant d’intentar entendre què diu el desgraciat del dependent. Quan ho aconsegueixo i ja veig la llum al final del túnel, resulta que el preu és massa car i que els correus a la família no són tan urgents…
Apa nano, sumimasens als de la botiga i a dormir. Sort que estem de vacances i tot es perdona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada