Costa d'Iwate

A la prefectura d’Iwate hi ha el parc nacional de Rikuchu Kaigan, una línia de costa bastant espectacular amb penya-segats de 200 metres d’alçada, coves i roques de forma curiosa.

Aquella seria la primera etapa del nostre viatge en fragoneta.

Esquerra- Mapa de Japó amb la prefectura d’Iwate de color més fosc. Dreta- Mapa de la zona amb el parc nacional encerclat de color vermell.

Accedir als seus miradors i punts d’interès és una mica complicat. Fer-ho en transport públic requereix un mínim d’un parell o tres de dies, temps del que no disposàvem. Entre això i que anàvem carregats amb maletes, vam optar per fer-ho en cotxe de lloguer.

Toyota Assis

Fotos del parc nacional

Rikuchu Kaigan. Ogama

Rikuchu Kaigan. Hanzo

Tres porquets a la platja de Takada Matsubara

Un grup de sis escandalosos estrangers passejant per una platja on mai abans ha posat els peus un altre gaijin, no passa desapercebut. Qual tia bona passant davant d’una obra, generaràvem tot tipus de comentaris i mirades lascives.

Aquell dia vam dinar en un centre comercial que va sorprendre d’allò més a en Ramonet. No pel menjar sinó per unes màquines amb un braç mecànic on el premi era un mega-escarbat, bitxo incomprensiblement popular entre els nens japonesos.

Rikuchu Kaigan. Port d’Ono

El dia seria un para i engega amb el cotxe. Conduir, parar, caminar fins a la línia de costa, disfrutar de les vistes, tirar quatre fotos i remprendre la marxa.

Rikuchu Kaigan. Anatoshi iso.

Després d’Anatoshi iso vam veure la mort ben d’a prop. A l’obrir les portes del cotxe, va entrar dins un eixam d’abelles portaavions. Les pobres patien gegantisme i van fer que les nostres calces quedessin ben marrons. Tothom va sortir disparat del cotxe deixant el conductor dins i les portes ben obertes perquè la resta de l’eixam es pugués muntar un bon festí amb la seva carn. Cabrons. Després de tal lamentable espectacle, vam aconseguir fer-les fora i reemprendre la marxa. En només cinc dies havíem sobreviscut un terratrèmol, un tifó i un atac d’abelles assessines. Només faltava afegir al palmarès un tsunami i un volcà en erupció. Fins llavors no ens podíem considerar del tot invencibles.

Degut a la mala previsió del guia -potser per això la punyalada trapera quan les abelles- només vam poder recórrer la meitat del parc nacional. Mea culpa: vaig calcular malament les distàncies. Sobre el mapa semblava que tot estava més a prop però a menys que et diguis Carlos Sainz o Asuka Kaneko, aquelles carreteres són molt lentes. Resignats per la previsió feta amb el cul, vam haver de deixar enrere el parc nacional i dirigir-nos cap a Tawadako, on passaríem la nit.

Va ser el primer i últim dia de les vacances que dormiríem tots junts. Va ser una nit en comuna en una habitació d’estil japonès.

La vetllada es podria resumir amb aquell acudit que diu:

En una habitación hay dos hombres y veinte mujeres, todos desnudos y listos para una noche de pasión desenfrenada. Se apagan las luces y empieza el espectáculo. Al cabo de un momento, uno de los hombres, al que llamaremos Ramon (un nombre al azar) diu: -¡Paren, paren. Organización! Bueno, abren las luces, todo el mundo se coloca en posición, cierran las luces y la fiesta vuelve a empezar. Sólo dos minutos después Ramón ya gritaba otra vez: -¡Paren, paren. Organización! Luces, otra pequeña pausa y empieza el tercer asalto. Segundos después Ramon ya no puede más i els hi diu: -Estoy indignado. ¿Cómo puede ser que habiendo veinte mujeres y dos hombres siempre me acaben dando por el culo?

Per dormir, es retiren el parell de taules i s’estiren els futons.

L’hotel deia tenir onsen (banys termals) i volent que els nostres hostes s’escaldessin les pilotetes, el vam anar a provar. Va ser una mica decepció perquè més que un onsen autèntic, era una tina petita d’aigua tèbia. En Biel va quedar doblement decepcionat al veure el tamany real del monstre del llac Tawada. En Choldi 25 cm in repos s’excusava amb la temperatura de l’aigua, però ja sabem tots que les llegendes sempre exageren.

Després del banyet, ens posaríem el batí de l’hotel i ens n’aniríem a sopar fora.

Al restaurant vam fer com dicten les normes de conducta japoneses i ens vam servir el sake l’un a l’altre. En teoria és com s’ha de fer però la veritat és que és un autèntic conyàs. U, per lo petits que són els gots (que s’han de reomplir constantment) i dos, per haver d’estar pendent de quan l’altre s’acabi el got (per reomplir-lo).

La Raquel alcoholitzant al seu osset i l’osset fent el mateix amb el seu company de banyera.

Violeta, Asuka i Choldi també en actitud servicial.