Matsushima

Matsushima, Miyajima i Amanohashidate són considerats els tres paratges naturals més bonics de Japó.

Mapa del país amb la prefectura de Miyagi en vermell

A l’esquerra, el mapa de la ciutat de Matsushima. A la dreta, el de la prefectura de Miyagi.

Matsushima és una badia on hi ha un centenar d’illetes recobertes de pins. Tot i estar bastant explotat pel turisme (hi ha molts hotels, botigues de records i fins i tot vaixells amb forma d’ànec) la zona no ha perdut el seu encant natural. Lo maco són les illetes i probablement per lo petit del seu tamany, no ha sortit a compte explotar-les i estan bastant intactes.

El poeta Basho hi va passar durant el seu tour per Tohoku i va quedar tan impressionat que l’únic que va aconseguir escriure va ser:

‘Matsushima,

Ah, Matsushima,

Matsushima’.

Sense dubte, no el seu millor haiku.

Des de la costa es veuen les illes però per disfrutar realment el lloc, s’hauria de fer en vaixell. Hi ha creuers tant de dia com de nit; donen més o menys volta i tenen un preu bastant assequible. El pla inicial era agafar-ne un i disfrutar de Matsushima no només des de terra. Volíem fer com els pirates, contrabandistes i altres avantpassats dels polítics i disfrutar de racons només visibles des de mar. Frisàvem per un sopar romàntic a coberta amb una mica de marisc i molt de xampany, amb mariachis cantant Guantanamera i una lluna ben plena. Volíem jurar-nos amor etern i convertir aquella vetllada en inoblidable. No, és mentida. No volíem res de tot això. L’únic que volíem era que deixés de ploure d’una p vegada i poder gaudir al màxim d’un dels llocs on, almenys a mi, em feia més gràcia anar. Però no, el vostre Senyor va decidir que el tifó donés pel sac una mica més.

Desestimada la idea d’agafar el vaixell, vam voltar les dues illes a les que es pot arribar caminant.

Canetencs al pont d’Ooshima.

Ooshima és una illeta petita amb un camí que la circumval·la i un templet i un mirador al centre.

Temple a l’esquerra, vista a la dreta

A Matsushima hi ha molts vivers, la platja està replena de closques, i les seves ostres tenen anomenada arreu del país. Jo tenia claríssim que em fotria per dinar. La resta del grup no tant però, i mentre estàvem indecisos llegint els menús de tres restaurants que estaven porta per porta, les seves respectives camareres van sortir a fotre’ns la tabarra. La veritat és que va ser un espectacle una mica insofrible però tampoc ens podem queixar perquè al final acabaríem amb un descompte en el preu i cafè i postres gratis. La sagnada d’orella va valdre la pena.

Tots optaríem per l’opció d’un menú-set: arròs, tsukemono (verdura macerada) i sopa miso acompanyant el plat principal. El meu eren ostres arrebossades (foto).

Estava jo ingènuament feliç devorant el meu plat quan de sobte algú em va apuntar malintencionadament amb els seus bastonets ninja i va deixar anar un ‘Xorx, quan tornis em deus un bon sopar’. Tan gran fou el disgust que em va provocar tal comentari que l’estómac se’m va tancar en un puny i em van agafar unes ganes tremendes de vomitar. Menys mal que va ser una falsa alarma perquè cito al comte Ramon de Sant Cebrià “el vàter destacava per la seva netedat”

Conyes apart, sí que em va saber greu que no tothom disfrutés del menjar però poca cosa s’hi pot fer. Per a mi, una part molt important de les vacances és degustar la gastronomia local. Altres prefereixen viatjar amb la cuina de casa -fruits secs i llaminadures- a la maleta. Per gustos, els colors.

Després de fotre’m el dinar propi i el dels altres -d’això se’n diu treball en equip- ens n’aniríem a Fukuurajima, l’altra illa unida a la costa per un pont. En aquesta s’havien de pagar uns 200 ¥.

Algunes de les illetes de la costa de Matsushima

Alguns burros catalans a la costa de Matsushima

A uns vint minuts a peu de l’estació hi ha un turó amb una vista molt maca sobre la badia. Ho havíem deixat pel final però ho vam acabar desestimant per dos motius: ja estàvem farts d’estar xops i la cortina d’aigua no deixava veure massa.

El que sí vam visitar van ser els dos temples famosos que hi ha a Matsushima.

Zuiganji

I Entsuin, on vam entrar gratis gràcies al morro de la Violeta. A cada lloc on anàvem la tia ensenyava el carnet del súper 3, que digui, de l’ADN i es feia passar per periodista. Els japonesos són bona gent però tampoc són tontos. De 100 intents només va colar aquest i encara no entenc com.

Entsuin. Font amb pedra que roda i jardí de pedra

Aquella nit, s’uniria al grup la meva futura esposa -que curiós que la persona i l’objecte de la poli comparteixin nom i privació de llibertats- i per esperar-la, vam anar a matar una hora a un internet cafè. Així, les criatures podien també mirar el seu facebook (imprescindible quan estàs de vacances) i tothom content.

A la majoria d’internet cafès japonesos hi ha cabines individuals com la de la foto.

Dintre hi ha l’espai just per encabir un ordinador, una tele, una cadira reclinable i un prestatge amb mocadors perquè els més degenerats no esquitxin la pantalla al fer-se una palleta.

A part de la cabina, als internet-cafès també hi ha un racó amb begudes gratis i un munt de còmics, llibres i revistes, tot inclòs en el preu de l’entrada.

La veritat és que els internet cafès són tot un món a Japó. N’hi ha de molts tipus i n’hi ha que fins i tot tenen dutxes. Alguna gent opta passar-hi la nit perquè és més barat que l’habitació d’un hotel. Hi ha casos extrems, sobretot joves sense feina o amb una feina malpagada, que hi viuen.

Nosaltres ni hi passaríem la nit, ni ens hi dutxaríem, però sí que hi soparíem, un altre dels serveis que ofereixen aquests llocs. Són menjars molt senzills (i barats) que et porten amb safata a la cabina mateix.