Passem una nit a Aomori, esmorzem triple al bufet lliure de l’hotel i rotant el beicon i el conductor arribem a la península de Shimakita, la zona més septentrional de Honshu, l’illa principal de Japó.
A l’esquerra el mapa d’Aomori, i a la dreta un Ramonet feliciano, amb ulleres i sense carnet conduint per Japó.
Al centre de la destral -mireu el mapa i ho entendreu- hi ha Ozore-san (lit. Mont espant). La seva topografia s’assembla molt a la descripció de l’infern budista, i d’aquí que se l’hagi batejat amb aquest nom i que alguna gent digui que és l’entrada al món dels morts. També per la mateixa raó, al mig s’hi va construir un temple, Bodai-ji, que junt a Koya-san i Hiei-zan són els tres temples més sagrats del país.
Bodaiji. Asuka-chan i Choldi, la parella més sagrada des del jipi i la madalena.
Ozore-san és un antic volcà i la zona encara és bastant activa. El sòl és de color grisaci i hi ha unes quantes roques amb fissures per on surt fum o aigua bullint.
Els molinets que es veuen a les fotos són per pregar per les ànimes dels fetus que no van arribar a néixer.
Llac Usori. A les fotos no es veu bé, però degut a l’alt contingut de sulfurs, l’aigua tenia diferents tonalitats de blau. Era maco de veure.
‘Pareja de tortolitos vestidos igual y paseando por la playa’ és un Raquel Casas del 2009, una obra que d’aquí un temps potser valdrà molts calers.
El llac Usori des d’un dels miradors
De tornada, la parada per fer un cafè va resultar de lo més curiosa. Primer perquè el bar recordava al de Pulp Fiction. Segon, perquè l’home, més que fer un cafè, semblava que estigués preparant una bomba d’hidrogen.
Procediment: Posar la quantitat d’aigua necessària per una taça de cafè en un matràs. Escalfar el matràs per sota fins que tot el contingut es converteixi en vapor i passi pel filtre. El vapor es condensarà al xocar amb el vidre superior i com que prèviament ha passat pel filtro de cafè, el líquid no serà aigua sinó cafè. A l’apagar el foc, el cafè baixarà i passarà una segona vegada pel filtro. El posarem en una tassa normal i txa-txan, l’experiment d’en Beakman ha estat un èxit.
Ja de fosc tornàvem a un temple al que havíem estat aquell matí: Seryuji.
Seryuji fou construït l’any 1984 i el seu fundador és un home bastant controvertit, que rima amb pervertit. En unes polèmiques declaracions, Ryuko Oda deia que si la societat japonesa actual viu en un moment d’afluència és gràcies als sacrificats per la pàtria durant
Des de l’ocupació americana que, per llei, religió i educació estan separades. El líder d’aquesta secta atribueix els assassinats de pares a mans dels seus fills (i altres actes de malalts mentals) a la falta d’educació religiosa a l’escola. D’haver conegut abans el seu credo, potser hagués passat de subvencionar-lo amb la pasta de la meva entrada.
De nit era el lloc perfecte per rodar-hi una peli de por. El seu aspecte fantasmagòric feia embrutar les calces al més posat.
Foto del Showa Daibutsu (l’estàtua de Buda) tirada amb i sense flaix. Quina us agrada més? O us decanteu per la de sota?
Vídeo de les pregàries dels monjos
La veritat és que no ens hi vam estar ni cinc minuts. No enteníem res i el paio tampoc és que tingués la veu d’en Freddy Mercury precisament.
La pagoda, de dia i de nit
Després, donaríem una petita volta per la ciutat d’Aomori, on no hi ha res destacable i acabaríem sopant per enèssima vegada a un izakaya. Uns degustaríem els plats locals i els altres, patates fregides i pizza :)
La piràmide d’Aomori (esquerra) i el pont dels enamorats (dreta)
L’endemà al matí deixàvem enrere la prefectura d’Aomori, parant abans a Sannai Maruyama, un jaciment de cinc mil anys d’antiguitat.
Tot i no ser les casetes originals, les reconstruccions estan fetes amb gràcia. Crec que és un lloc prou interessant que es mereix una visita. Si estem per la zona, clar.
Casita de branca. Casita de branca compactaa. Casita cubierta de tierra, … amoh, casita pa tó los guttoo.
O incluzo una alzaa, pa que no entre la humedaa.
La casa d’events del poble, on troglodites (com els de la foto) anaven a lligar amb les troglodites.
Un altre brothers and sisters, col·lecció d’instantànies que s’allunya dels cànons tradicionals i intenta captar la naturalitat de les coses i dels éssers vius.
Els companys van tenir el detall de dur-me una samarreta de Catalunya. Van encertar la talla però es van equivocar de sexe… i no serà perquè no el tingui gran, jaja.
Per sort a l’Asuka li anava bé i es va convertir així en el primer especimen de boletaire japonicus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada