La següent etapa de les vacances va ser una travessa en solitari per les Dewa Sanzan, a la prefectura de Yamagata. Les Dewa Sanzan són tres muntanyes sagrades pel xintoisme i a cada una d’elles hi ha un santuari. Una ruta de pelegrinatge les uneix totes tres, i el seu inici lògic seria a Haguro-san, “la muntanya del naixement”. Segon vindria Gas-san, “la muntanya de la mort”, i per últim, Yudono-san, la del renaixement.
Mapa de Japó
Dewa Sanzan
Dels tres temples, Haguro-san és el que està a una cota més baixa (
Per arribar-hi en transport públic hem d’agafar un autobús a l’estació de Tsuruoka. Ens deixarà a la base o a dalt si volem, però recomanaria fer el camí des de baix. Lo maco és precisament el camí d’ascens, que passa través de cedres centenaris. Lo dolent són els 2446 graons que hi ha i que fan que arribis a dalt amb la samarreta ben xopa. Aquest any, Choldi-san s’endugué el premi de míster samarreta mullada. Que fos l’únic participant no hi té res a veure.
Durant l’ascens, gaudeixes de la tranquil·litat del bosc de cedres gegants per on passa el camí. Lluny queden els sorolls i les aglomeracions dels grans urbs japonesos.
Com deia el poeta, la bellesa de la natura no es pot comparar amb la creada per la mà de l’home.
De tant en tant hi havia alguna que altra construcció i la veritat és que era d’agrair. Era l’excusa perfecta per fer una paradeta i recobrar l’aire. El més destacable són el pont vermell i la pagoda de cinc plantes del s. XIV, catalogada com a tresor nacional.
Aquest és el primer temple del camí. Després ve el torii d’entrada i ja comença el festival d’escalons.
La gent que resava feia una reverència, tres palmades i una altra reverència. La veritat és que em perdo totalment amb el procediment. N’he vist no sé quants ja. No sé si depèn del temple, de la regió, o del “devot” de torn.
L’anhelada porta d’arribada.
El camí no és esgotador però sí que et fa suar una miqueta -lo de la samarreta mullada era exagerat. Sense forçar i tatarejant la cançó d’en Rocky es fa en una horeta aproximadament.
Haguro-san, el temple principal
A mig camí hi ha un mirador bastant maco amb una casa de te, un lloc estratègic on fer una parada.
La foto està tirada durant la baixada, que cascava molt més que la pujada.
I l’endemà al matí, a matinar i pujar Gas-san, la muntanya de la mort. La nit la passaria en un ryokan on vaig fotre’m un dels millors àpats des que sóc a Japó. Allà vaig conèixer uns avis que tenien la filla casada amb un noi espanyol. Eren molt oberts, simpàtics, li fotien al sake que no vegis i no recordaven ni el nom ni la ciutat del seu gendre. Entre ells i un home quarenton que em tirava la canya, vaig estar distret.
La ruta dels tres temples es pot fer tota en un dia. Un autobús uneix Haguro-san, la vuitena estació de Gas-san i Yudono-san. Si mai hi aneu, us recomanaria pujar Haguro-san a peu, agafar l’autobús fins la vuitena estació de Gas-san, pujar la muntanya i baixar fins a Yudono-san. Un cop allà, agafar l’autobús de volta a Tsuruoka. Si disposeu de més temps i esteu en forma, us podeu estalviar l’autobús de Haguro-san a la vuitena estació de Gas-san i fer-ho a peu.
Pujar a Gas-san, “la muntanya de la mort” em va dur un parell d’horetes. El cim i el temple estan a una cota de
Sense ser res de l’altre món, el camí era una mica complicat i requeria calçat de muntanya i un mínim de físic. Des de dalt de la carena hi havia unes vistes de la regió més que bones. En dies completament clars es veu el mar interior de Japó.
Els que es veuen a les fotos són pelegrins, o gent vestida de pelegrí.
Si, si. La cosa pujava amunt.
El temple de Gas-san és petit i per res ostentós. La veritat és que després d’haver fet l’ascens i haver pagat 500 ¥ d’entrada, em va decepcionar una mica. Al pagar, un tiu amb bastó i sense dents es fot a cridar a pulmó una oració mentre sacseja un pal.
Suposo que era pel meu bé però fill meu, em vaig acollonir. La combinació de cansament,
Després d’alliberar pes i d'haver tocat el sostre del dia, iniciava el descens cap al tercer cim.
Tothom qui hagi anat a la muntanya haurà viscut la variabilitat del temps. Feia un dia de Sol espaterrant que em va socarrimar la pell albina, però en aquest faldó en concret hi havia una boirada que no deixava veure-hi a més de deu metres. O potser era una prova d'en Déu per veure si era un mort valent amb ganes de renéixer.
La segona prova per guanyar-me la resurrecció ja jinyava una mica més. Aquí el tio es va passar. 
No pels trams d’escales gairebé verticals sinó perquè el camí passava entremig de canyisses i arbusts que sobrepassaven l’espatlla. La zona és a vegades freqüentada per ossos i a falta d’un mes per hivernar, les bestioles tenen bastanta gana. Afortunadament, lo més pelut que em vaig trobar va ser un avi amb barba.
Després de caminar dues hores, arribava a destí: Yudono-san, la muntanya del renaixement. Allà hi ha el temple més sagrat dels tres. Tan sagrat és que no deixen tirar fotos i que has d'entrar descalçat.
El que es venera és una roca de color vermellós que diuen que té propietats curatives i no sé què més.
La foto, tirada des d'aquest angle i tan lluny perquè no m'enganxessin, desmereix el lloc. Sacra o no, quan la tens davant és espectacular.
Hi havia unes escales per pujar dalt de la roca. De per sí sola aquesta cremava l’hòstia i et deixava les plantes del peu ben maques, però és que a més queia un xorrillo d’aigua bullint que ni t’explico.
Alegria doble: resurrecció i segona Bola de Drac en un mateix dia. Ja només me’n falten cinc per aconseguir un Canet independent.
Matem el tema amb una foto de la vuitena estació de Yudono-san, inici o final del camí depenent de per on es comenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada