Kakunodate

El conductor oficial del Tohoku tour 2009 (ce muà) conduïa com el cul. La marejada majoria el féu abdicar i en el seu lloc col·locaren una japonesa d’aparença innocent i dolça. El que poc s’esperaven els colpistes era la conducció kamikaze de la recent ascendida al tron. Cada cop que agafava el cotxe, la tia rebaixava els temps del GPS (i la nostra esperança de vida) a la meitat. Per unanimitat, l’endemà se’m restituiria el poder.

Llarga vida a Choldi-san! Jaja.

Tot el que puja, baixa. Els avions, els entrepans de pernil de camí a l’estómac o els pantalons a l’hora de cagar. Les ereccions i els viatges a Tohoku no s’escapen a aquesta llei física. Fins aquell moment havíem estat pujant Tohoku per la banda est, després de tocar el punt més nord, vam començar a baixar per l’oest.

La prefectura d’Akita ampliada (dreta) i la seva situació a Japó (esquerra)

El dia que deixàvem Aomori vam fer un altre bon tute de cotxe. Aquest cop seria per carreteres secundàries que passaven a través de poblets de quatre cases, bonics i pintorescs però on l’hivern ha de ser molt dur. Per no passar-nos el dia conduint, vam aturar-nos a fer una caminadeta al voltant d’un llac.

Només arribar vam veure que el lloc estava minat de libèl·lules. Quan l’Asuka ens va dir que aixecant el dit un bitxo d’aquells s’hi posaria sobre, ens en vam fotre poc. Encara estàvem rient que ella aixeca el dit i en menys de mig segon una libèl·lula apareix del no res i se li posa a la punta. Semblava una escena treta d’una pel·lícula de Hayao Miyazaki, amb nosaltres fent de nens cabronets de ciutat que se’n riuen de les coses que diu la protagonista poblerina, però que al final veuen com tenia raó.

Fent clic a la foto veureu en detall les ales de la libèl·lula. Val la pena fer-ho.

En Ramon tot gelós no volia ser menys, així que la prota li va passar la libèl·lula i vam tenir el nen content per dues hores. A la seva dona no l’hi va fer tanta gràcia però, i després d’haver tocat aquell bitxo alat no li volia donar la mà. Està clar que mai plou a gust de tots.

La següent parada del dia seria a Nyuto Onsen, uns banys termals enmig de la muntanya. Jo feia des de Hokkaido que no em banyava en un onsen autèntic i en tenia moltes ganes, la veritat. La putada és que aquell centre termal obre al públic fins les cinc de la tarda. Més tard només s’hi poden banyar els hostes del seu ryokan i l’estada val bastanta pasta.

Al moment d’anar-hi no hi havia ningú, ni dintre ni vigilant la porta, així que ens vam poder colar i tirar aquest parell de fotos del bany comú exterior.

Les mosses estaven contentes perquè creien que ens podríem banyar junts i descobrir si la llegenda dels 25 cm. in repos era veritat o no. Quina desil·lusió es van dur les pobres quan ens van dir que era massa tard. Així doncs, la llegenda continuarà sent llegenda i escatimant centímetres. Jeje.

Nyuto Onsen és un dels centres termals per excel·lència. Hi ha vàries termes, més i menys modernes i de més i menys luxe, però per viure l’experiència d’un onsen tradicional, us recomanaria Tsuru no yu, que es conserva tal i com estava al s. XVII. Tsuru no yu és la imatge que surt a la majoria de guies quan parlen d’onsens. Les seves instal·lacions no són modernes, i per exemple, la dutxa és una galleda amb aigua freda i una pastilla de sabó. Però precisament per això, i per estar a l’aire lliure, i pel paisatge que l’envolta (que ha de ser increïble quan neva) és perquè us recomano anar a aquest i no a un altre.

De camí a Nyuto Onsen ens havíem aturat a un temple abandonat on l’únic que hi havia eren abelles d’aquelles assassines. Per sort aquesta vegada cap va entrar al cotxe i ens vam estalviar shows lamentables.

A Japó és prou comú trobar-te amb temples, parcs temàtics, hotels i altres edificis abandonats. Hi ha gent, com per exemple aquest friki anglès, que es dedica a recórrer el país, entrar en aquests llocs i passar-hi la nit. Jo no ho entenc. L’únic que tens a guanyar amb aquest hobby de chico malo és que un dia se’t caigui per sobre un sostre en mal estat o tossis sang per haver-te tragat pols de fibrocement.

Nosaltres, que tenim una mica més de sentit comú, vam preferir pagar i dormir en un còmode llit d’hotel. Aquella nit i la següent les passaríem a Kakunodate, un poblet fundat al 1620 on havien arribat a viure 80 famílies de samurais.

Mapa de Kakunodate

La nostra visita va coincidir amb les festes de l’Obon. Tothom estava de festa, els carrers plens de paradetes de menjar, la gent cantava i ballava i fins i tot donaven sake gratis. Desgraciadament, quan vam arribar ja anaven per l’última ronda.

Vídeos i fotos dels balls

A part de balls a l’escenari, també n’hi havia en rotllana enmig del carrer. Hi participava gent de totes les edats, des de nenes ben petites fins a àvies amb marcapassos.

En el temps d’anar a una paradeta i tornar, les dones havien marxat i en el seu lloc hi havia uns tamboriners a punt de tocar.

L'endemà visitàvem el barri samurai de Kakunodate, un dels més ben conservats del país. Hi ha una desena de cases en perfecte estat i a algunes d’elles s'hi pot entrar.

El samurai de Sant Cebrià a la casa de la família Odano

Les tres porquetes i el llop a la casa de la família Matsumoto

Jardí de la casa de la família Kawarada.

(canviant la W per una G, queda un nom d’allò més graciós)

Casa de la família Iwahashi.

Tots els arbres que es veuen a la foto són cirerers. Al moment de florir queden completament coberts de blanc i és senzillament espectacular. Al costat del riu hi ha una altra filada de cirerers igual o més bonica. Els dos llocs fan que Kakunodate sigui un dels punts més concorreguts en època de hanami (contemplació de cirerers).

(Fotos robades d’internet)

Tazawako és un altre dels punts d’interès de la prefectura d’Akita (sense P, que si no queda com li diuen a la Francisca a casa seva). El llac Tazawa és el més profund del país (423 m) i això fa que a pesar d’estar per aquelles latituds, no es congeli a l’hivern.

Tot i estar bastant explotat pel turisme (hi ha moltes embarcacions, patins, motos d’aigua, hotels, etc) el cert és que el llac encara conserva el seu encant natural.

Mapa del llac Tozawa i rodalies

La part no maca del llac

En alguns punts, el color de l’aigua és impressionant. Agafa tons safirs, maragdes o té una transparència acollonant.

Estàtua de Tatsuko

El llac Tazawa i el temple Gozaishi amb i sense nosaltres.

Llac Tazawa. Temple d’Ukiki

Aquella nit seria la del comiat. Ja prèviament Biel-bo havia deixat la comunitat de l’anell i s’havia quedat a Rivendel. Però és que l’endemà de l’últim sopar el grup es dissoldria per no tornar-se a formar mai més. L’Aragorn, la Legolas i en Gimli se n’anirien cap a Kyoto, mentre que la hobbit japonesa ho faria cap a Gunma-Rohan i en Jordi-Sméagol cap al mont de la mort. Sobre ell sol cauria la responsabilitat de carregar amb el pes de l’anell únic, però això és una altra història i més val que no ens posem tristos abans d’hora.

Quedem-nos ara amb les fotos de l’últim sopar a un izakaya.

Tot estava boníssim però també s’ha de dir que alguns plats sorprenien una mica, com per exemple, tempura de gelat o pollastre fregit acompanyat de crispetes!

Rotllets, tofu i sushi

Bola massiva de tempura, i karaage amb crispetes

Tempura de gelat

Cadascú content amb lo seu. Uns amb el seu chobitto de cervesa i la que no tenia gana amb la seva copeta de gelat.