Shikoku 1

El primer dia del tour a Shikoku es resumeix en tres verbs i els seus complements: arribar en ferri a Tokushima, visitar Naruto i passar la nit a Kochi. Ara ja us podeu saltar el text i mirar directament les fotos.

En vermell el recorregut del dia

Fotos des del ferri Wakayama-Tokushima

Naruto

Naruto, a part de ser una sèrie de dibuixos animats i una pasta de triturat de peix per decorar la sopa, és una ciutat de Shikoku. A Naruto hi ha un dels tres ponts que uneixen Shikoku i Honshu, l’illa principal de Japó.

Pont de Naruto

Just sota el pont xoquen les corrents del mar interior de Seto i de l’oceà pacífic. Al topar-se es formen remolins d’aigua que no són ni fons ni perillosos però que en ocasions arriben als vint metres de diàmetre. Evidentment, el fenomen natural s’ha convertit en un espectacle turístic i (pagant) es pot veure des del pont o des d’un dels vaixells que s’hi posen ben bé sobre.

De tant en tant al terra del pont hi ha vidres que alhora fan de miradors. Posar-t’hi sobre provoca una sensació curiosa. Es fa estrany mirar-te els peus i veure el mar 45 m. per sota. Tot i que els vidres estan fets a prova de talles XXXL saltant-hi amb mala llet, eren bastants els que preferien no trepitjar-los.

El tamany dels remolins depèn del dia i de l’època de l’any. Nosaltres no vam estar de sort i quan hi vam anar eren poca coseta. Tot i així valia la pena. Era curiós i n’hi havia gairebé cada minut.

Fotos dels remolins

Per culpa de l’horrible tràfic vam haver d’escurçar el pla del primer dia. I el del segon. I el del tercer. Ens vam passar unes quantes hores del viatge parats a la carretera –la millor manera de passar els dies de festa. Crec que no tornarem a llogar un cotxe en dies festius. No val la pena. A Japó, per poc que es pugui, és millor anar en tren que en cotxe. El servei és bo, els trens són ràpids i hi ha bastanta freqüència.

Aquell primer dia vam haver d’esquivar les visites a Tsurugi-san (una muntanya de 1955 m), Iya-no-bashi (un pont de lianes que fa cagar les calces) i les gorges de Koboke i Oboke. Una llàstima perquè tots tres punts pintaven més que bé.

Kochi

Kochino no, que vol dir una altra cosa, però Kochi és la ciutat al centre-sud de Shikoku on vam passar la primera nit. Només arribar, vam anar a visitar el seu castell.

És l’original construït l’any 1748 i, per tant, visita obligada. La putada és que en aquells moments estaven reparant la façana de la torreta principal.

Des del parc del castell hi ha bones vistes sobre la ciutat. Tan maques són que amb l'emoció em vaig oblidar de tirar fotos :-)

Dintre la ciutat de Kochi hi ha Hariyamabashi, un pont petit però famós per haver-hi tingut lloc la història d’amor entre un monjo i una donzella. Era una relació prohibida, i per poder veure la seva estimada, ell s’havia d’escapar cada nit. S’intercanviaven regals i el monjo amagava els de la donzella al bosc del temple. Un dia un altre monjo el va veure enterrant una pinta i la relació va sortir a la llum. Per evitar càstigs, la parella es va veure obligada a abandonar la ciutat. El pont commemora els fets i ens recorda que els sentiments no entenen ni de prohibicions ni d’imposicions. Visca l’amor lliure –que deia el hippie.

Vam arribar a Kochi sense hotel. Tot i haver-ho mirat amb antelació, al ser pont estava tot ple. La idea era buscar-lo un cop allà, i en el pitjor dels casos, dormir en el Kochi cotxe o en un internet cafè. Com era d’esperar, no vam trobar res. L’opció B va ser anar a provar sort als love hotels (hotels de l’amor) dels que parlarem en detall un altre dia.

La idea no em feia gaire gràcia al principi. Me’ls imaginava com el típic motel guarro de peli americana on el macarra de torn buida les seves pistoles (la de pólvora i la d’amor) a la cara de la víctima. Haig de dir que l’experiència em va sorprendre gratament. El pack d’onze-mil iens incloïa habitació per 10 hores, sopar, esmorzar i dues cerveses per cap.

Trobar-m’ho brut i/o amb corregudes per aquí i per allà eren les grans preocupacions que tenia. Afortunadament, tot estava impecable. Ni esquitxades, ni marques, ni pèls púbics, ni olors. Res de res.

Al love hotel "Liberty" les fassanes eren de puti club i el nom de qualsevol missió repartidora de pau i democràcia de l'ex-president Bush.

Una altra de les coses bones era el tamany de l’habitació, de lluny la més gran on hem estat fins ara. Tot i ser anti-monàrquics, aquell dia ens vam sentir com els putos reis.

Evidentment, no ho vam fer servir, però hi havia la possibilitat de cantar karaoke, jugar a la Play Station o veure pel·lícules d’estreno. Com a curiositat està bé, però em pregunto qui va a un lloc d’aquests a fer això.

Lo de sota la tele era una màquina d’auto-venta de vibradors. Si, si, com ho llegiu. I com que, amb altres coses no, però amb les fantasies sexuals, els japonesos són bastant oberts, hi havia un catàleg amb disfresses. Uniforme d’infermera, vestit de porno-xaxa, de policia, de col·legiala, etc etc. Era gratuït i si trucaves a recepció te’l pujaven a l’habitació. No, no insistiu, no confessaré. Si ens vam disfressar o no quedarà entre nosaltres dos i les quatre parets de l’amor.

El bany també era gegant i fins i tot hi havia una banyera-jacuzzi.

L’endemà al matí, abans de deixar Kochi, vam visitar Godaisan, un turó a l’est de la ciutat on hi ha un temple, que és gratis i està bé, i un jardí botànic, que és una merda i pel que has de pagar.

El temple de Godaisan és on vivia el monjo de la història d’amor. Del pont al temple vam tardar més de vint minuts en cotxe. A peu, probablement, siguin més de dues hores. No em digueu que no és maco l’amor de vegades.

Esquema de la ciutat de Kochi