Shikoku 2

El mateix que va passar el primer dia, va passar el segon. La caravana, aquest cop de tres hores, va alterar-nos el pla original. Vam haver de cancel·lar la visita a Uwajima i deixar de veure un altre dels quatre castells originals de Shikoku.

En vermell, la ruta: Kochi-Uchiko-Matsuyama

Uchiko és una població de vint mil habitants a l’oest de Shikoku. En destaca un edifici de teatre Kabuki construït l’any 1916. Tot i que de tant en tant s’hi fa alguna representació o concert, avui en dia està gairebé en desús. Quan no s’hi fa res, es pot entrar a visitar.

La visita està bé. Tens accés a tot arreu, pots seure a la llotja d’honor, pujar a l’escenari i veure les portes secretes utilitzades durant la funció. També pots baixar al soterrani i veure el mecanisme que es fa servir per girar l’escenari.

Allà mig i sola hi havia seguda una tia boja. Al dir-li que no valia la pena esperar, que aquell dia no hi hauria funció, va respondre amb un ‘Cap problema, si no hi ha espectacle, el munto jo’ (foto de la dreta). La seva resposta i posterior actuació em van robar el cor. Li vaig demanar que es casés amb mi i va dir que sí. La boda serà l’abril de l’any que ve. Esteu tots convidats a l’ajuntament d’Ota.

D’Uchiko també en destaca el districte de Yokaichi, famós pels seus treballs de cera. Gràcies a la fira de París de finals del s. XIX, els seus productes van agafar fama internacional. Molts mercaders hi van anar a viure i els que ja hi vivien van haver d’ampliar els seus habitatges per poder fer front a la demanda. Avui en dia només queden tres o quatre llocs que continuïn treballant la cera i la zona ha passat a estar enfocada al turisme. Ha perdut l’atmosfera i l’autenticitat però es conserva el decorat de façanes i cases típiques del període Meiji.

I després d'Uchiko, més caravana. A l’arribar a Matsuyama, el destí del dia, només ens va quedar temps per visitar Dogo Onsen.

Dogo Onsen és un dels centres termals més antics i famosos de Japó. Data de l’època Meiji i es diu que el propi emperador l’utilitzava sovint. Després seu, nombrosos escriptors l’han utilitzat i es diu també que els va servir com a font d’inspiració. Qui ho diu? El propietari, clar. El fet és que ens feia bastanta gràcia anar-hi, però un cop allà, vam veure que s’havia de fer una hora de cua. L’espera i un bany en un lloc ple de gent no era la nostra idea de relaxació, així que vam decidir passar i fer-lo a l'arribar a l’hotel. Abans de marxar vam voltar l’edifici que, per cert, és molt maco.

Un apunt curiós que vaig veure llegint la història de Dogo Onsen: els banys termals no van començar com a activitat de plaer sinó per les seves propietats curatives. Diuen que segles enrere, un cigne amb una pota ferida s’hi va banyar i quan en va sortir, estava curat. Veient “el miracle”, la gent s’hi va començar a banyar per curar els seus mals. No va ser fins més endavant que s’acabaria convertint en una activitat de lleure.

Per aquella nit tampoc havíem pogut trobar habitació. Vam decidir tornar a provar sort als hotels de l’amor i altra vegada, vam trobar lloc al primer intent. Aquest ja no tenia nom de puticlub sinó de prostituta cantant de Titanic: Celine. L'hotel era vell i cutre però més barat que un backpackers -una nit, 6000 ¥.

L’habitació es diferenciava de la d’un hotel normal en tres coses:

1- El llit era rodó, als quals mai he trobat la gràcia. Molt d’espai desaprofitat i no hi ha res que no puguis fer un llit normal.

2- La paret entre el bany i l’habitació era un vidre gegant. Curiós això de banyar-te veient el llit.

3- La decoració, que per algun motiu em recordava a la França de Maria Antonieta, destrempava bastant. Sort que la força de voluntat és poderosa, jajaja.

Ainsi, c’est fini. Oh la la et bonne nuit.

Au revoir