Shikoku 3

El tercer dia a Shikoku va ser un retalla-enganxa dels dos anteriors:

Aixecar-nos en una ciutat, visitar-la, xupar caravana i passar la nit en una altra.

En vermell, el recorregut del dia: Matsuyama-Takamatsu. Literalment, Monte pino - Pino alto.

Esquemes de les ciutats i els seus principals punts d’interès. Esquerra- Matsuyama. Dreta- Takamatsu.

L’endemà de la segona nit consecutiva de love hotel, vam visitar Matsuyama. Matsuyama està a l’oest de Shikoku i amb mig milió d’habitants és la ciutat més gran de l’illa.

Havent omplert l’estómac amb un parell de pastes i un cafè, vam marxar a la conquesta de Matsuyama-jo. Va oposar resistència i va fer-nos escalar una pujada que se les portava, però el vam acabar sotmetent. La majoria de pringats pagava i pujava en telefèric, però nosaltres, joves i estalviadors, no. L’Asuka, que no sabia que n’hi havia, quasi em mata quan va veure l'estació i tot d'avis dessuats i somrients. Es va indignar encara més quan li vaig confessar que jo sí ho sabia, que ho havia llegit a la guia. Que puta és tenir maromo català. Jajaja.

El castell vist des de peus del turó

Al baixar (pel mateix lloc) vam veure un pobre japonès que pujava carregant la seva nòvia a l’esquena. Em van venir dues idees al cap. Una, sort que n’he trobat a una de bona pasta. Dos, que un cavall i una vaca fan burros de quatre potes, i l’amor, de dues.

El de Matsuyama és un altre dels quatre castells originals que hi ha a Shikoku -tot i que hem de posar un asterisc. No totes les seves parts són originals sinó que n’hi ha de reconstruïdes. Per exemple, la torre principal de cinc plantes va ser destruïda per un llamp. La reconstrucció de tres es va fer un parell de segles enrere i pot fardar d’haver sobreviscut la reforma Meiji i la Segona Guerra Mundial. Té el seu mèrit, però no es pot dir que és l’autèntica.

El cos principal

En dies més clars, la vista des de dalt de la torre ha de ser fantabulosa -que deia el poeta.

Amics puretes, aquestes sí són parts originals.

Només han sofert reparacions, que no reconstruccions, diferència abismal segons un professor d’universitat a qui li agradava debatre sobre com procedir amb un edifici vell en mal estat. “Hauríem de deixar que mori de mort natural?, o reparar-lo segons el model original?, o seguir les tendències actuals? O potser seria millor tirar-lo a terra i construir-ne un de nou?” Eren debats i divagacions interessantíssimes. Tant que coincidien amb l’hora de la migdiada i vaig anar a ben poques. Ho trobava tant absurd com parlar de quin color és millor.

El castell de Matsuyama va ser el que ens va agradar més de totes les vacances. Li vam donar el “namber guan” pel seu estat de conservació, el número d’edificis, l’emplaçament i les vistes de la ciutat i del mar de Seto.

El destí d’aquell últim dia a Shikoku va ser Takamatsu, l’altra ciutat “gran” de l’illa.

TAKAMATSU

Tothom en destaca el jardí de Ritsurin, que diuen ser un dels quatre més macos de Japó. Nosaltres, per error, ens el vam saltar.

Si feu clic aquí anireu a la pàgina oficial del jardí, on hi ha una presentació (amb fotos i música) molt xula del lloc.

Si per mandra o perquè creieu que no hi podeu dedicar ni un minut del vostre temps, aquí en teniu una foto.

A on vam anar directament va ser a Shikoku mura, un museu a l’aire lliure amb trenta-tres edificis portats d’arreu de Shikoku. Un historiador, un arqueòleg o algun altre torracollons dirà que no és un poble natural sinó una reconstrucció. I tindrà raó, però el museu permet fer-se una idea o imaginar-se millor com devia ser la vida a Shikoku un segle enrere. El fet de no haver-hi massa gent va ser un plus i va convertir-ho en un passeig molt agradable.

Veiem les fotos de la vil·la del pingüí

Un pont de lianes amb uns japonesos cagats travessant-lo

Teatre Kabuki de Shodoshima.

Al de l'esquerra hi havia una premsa de canyes de sucre. El de la dreta era un magatzem de salsa de soja.

A banda i banda, les cases de la família Nakaishi, que es van convertir en el refugi pels membres del derrotat clan Heike. Qui era el clan Heike? Ni idea. Però no em direu que no queda xulo dir-ho.

L'interior de la casa de la família Shimoki.

En acabat vam passejar per Sunport Takamatsu, la zona del port. És tot modern i reconstruït no se’n pot destacar res. Al costat hi ha un parc on hi havia hagut el castell de Takamatsu. De la fortalesa queda poc més que l’antiga fossa i dues torretes de formigó. De la torre principal només hi ha quatre pedres de la base i un cartell que diu ‘aquí hi hagué…’

Takamatsu-jo (el castell de Takamatsu)

Aquella nit vam dormir en un hotel baratíssim. Tant que al reservar-lo vaig haver de comprovar que havia posat bé les dades. Només arribar ho vam entendre. A 10 metres hi havia un pas a nivell i cada deu minuts passava un tramvia. El senyal fotia un escàndol de l’hòstia i el traqueteig tampoc es quedava curt. Per sort, d’onze a sis de la nit no passaven trens.

L’altra raó que fos tant barat és que l’edifici tenia unes patologies de llibre.

Esquerdes per compressió, flexió, tallants, humitats,...

D’haver vist Ju-On, hauria passat una nit d’acolloniment total. Afortunadament, les remors que sentia mentre dormia no era l’edifici col·lapsant sinó els vents de la parenta. Per una vegada em vaig alegrar de sentir els gasos d’una altra persona.

I amb aquest apunt romàntic, posem punt i final.