Dinar a l'escola

- Choldi-san: Hola amics, voleu més historietes japos?
- Yonkis (=valtros): Siiiiii, siiiiii
- Choldi-san: Vinga va doncs. Al ser el principi, m’han passat vàries anècdotes però avui us ho deixaré amb una de sola. Serà monotemàtic, però és que aquest tema sol ja dóna molt de per sí....

Bé, pels despistats, us torno a explicar que el curro -per no dir passatemps- és anar a escoles (entre 2 i 4 classes al dia, no fos cas que ens estresséssim) i ensenyar 4 tonteries en anglès.
Ja us ho explicaré més en detall un altre dia i us faré un Best of de les millor preguntes per part de la quitxalla.

De moment, estic molt content amb aquesta feina ja que em permet veure el funcionament de l’educació en aquest país, cosa que en general, quan vas a un altre país no pots veure, i menys si hi vas de turista. Apart, així també puc anar fent cantera amb les nenes de l’escola :P

A algunes escoles, volen que et quedis a dinar amb els nens, lo que fa la feina encara més interessant; un altre plus és que pel menjar només et fan pagar uns 200 ¥ (unes 250 ptes).
- I què té tant d’especial? -us preguntareu.
Doncs bé, ja per començar, no mengen a un menjador sinó a la mateixa classe.
Sus explico...

Estava tranquil·lament a mitja classe ensenyant a un exèrcit de Shin-chans a presentar-se en anglès quan de sobte entra una dona fan de Michael Jackson (= amb un antifaç d’aquells blancs).

La tia porta un carrito amb tot de caixes (tipus avió) hermèticament tancades, el deixa al costat de la porta i fot el camp per potes.

Clar, jo estava flipant... joder, entra una sumbada, deixa una puta bomba a la nostra cara i els nens com si res!!!!!

Cada cop que sonava el minuter el cor se m’anava accelerant, com us podeu imaginar. Bueno, amb això que passa un quart d’hora i la bomba encara no havia explotat... però de cop sona el timbre...
En aquells moments, el cor em puja a 280 pulsacions (o més), em torno sord, la vida em passa per davant dels ulls en uns breus instants però...
Falsa alarma!
Només era el timbre de final de classe. Cony, què us pensàveu? Si no, no estaria escrivint això, no?

Doncs això, que sona el timbre i arriba la revolució...
Els nens foten un salt de les cadires; es comencen a moure i mentre un grup anava girant les taules i agrupant-les de sis en sis, 4 nens es posen el kit de cocinero (davantal, gorro i antifaç) i es dirigeixen cap al carrito de la bomba.
Al final va resultar que no era una bomba sinó el dinar.
Jo que sé, com que no sortia cap olor de dins, pues clar, penses lo pitjor!

El grup d’Arguiñanos comença a obrir les caixes i es posen un al costat de l’altre (en bateria pels aficionats a l’automovilisme). A l’altre costat del carrito s’ubiquen els “cambrers”, qui anaven agafant els plats i els anaven servint a les taules.

Degut a l’estat d’estupefacció en què em trobava, no em vaig enterar ni de quan posaven els estalvis i les safates pel menjar. Prou feina tenia d’anar fent gestos manga de sorpresa... ja saveu, movent els braços, obrint la boca, saltant-me els ulls, etc etc.

Amb una organització acollonant, els nens anaven omplint els plats, cuidant de que tothom tingués la mateixa quantitat i que ningú es quedés sense.

Al ser el profe, em van servir el primer de tots. Com que veia que aniria per llarg i degut a la destresa que tinc amb els palillos (perquè no us penseu que et porten coberts per si no saps fer anar els nuntxacos aquells), em dic bueno, començarem a menjar...

Estic mitja hora per caçar un tros de verdura rara que no havia vist en ma puta vida i quan estava a mig camí entre els 30 cm. que hi havia entre el plat i la meva boca, surt un nen de Déu sap on, amb un megàfon a la mà (l’encarregat del megàfon) i comença a cridar algo així com NOOOOOOOOO.

Jo tot acollonit...i degut al susto (ensurt pels puretes) el tros de verdura se’m va caure dels palillos (ale, tant d’esforç a prendre pel sac).

Aixeco el cap i veig tots els nens assenyalant-me i fent poses de kung-fu que desafiaven tota llei d’elasticitat humana.

Bé, vaig entendre que m’havia d’esperar a que tothom estés servit. Vaja, que ja veia que aquell dia només zamparia mig dinar de nen.
El pròxim dia em duc coberts de casa -em vaig dir.

I clar, llavors lo més divertit (per ells, clar)... els nens catxondejant-se del putu guiri “menjant” amb els palillos.

Després de menjar, l’equipo de limpieza s’encarrega de recollir plats, separar les deixalles i deixar la classe impecable.
Els encarregats de les taules les tornen a deixar a punt de fer classe i aquí no ha passat res!

Conyes apart, va ser molt curiós veure com ja desde petits se’ls inculca l’organització. Algo que aquí seria impossible... segur que els nens es tirarien el menjar pel cap l’un a l’altre (joder, si ho fèiem nosaltres anant a batxillerat, què no ho han de fer els nens de primària), o un es quedaria sense menjar, o posarien salami a la butxaca de l’empollona repelent, etc.

Pos res amics,
Ja us deixo en pau, ok?

Chin chin, que digui... salut!