El viaje de Choldi: LA TELE A CAN JAPO

- I què cony fan a la TV d’aquest país? s’estaran preguntant les vostres ments inquietes.

Doncs per resumir breument la programació de la tele, us diré que bàsicament fan programes per fer riure, algun magazine de reportatges i/o menjar (ja que és el país amb el número més baix de fornicacions per setmana, doncs tothom s’interessa pel ra-món culinari).

Una altra cosa que fan bastant són serials, no depressius tipus Cor de la ciutat o similars sinó sobre temes més quotidians, i en general amb un toc d’humor a la japonesa.

A la parrilla televisiva hi ha molt molt poques pelis; de l’ordre d’una per canal i setmana (...si arriba) i no hi ha ni de lluny tants marujeos com a Espanya, el què és d’agraïr.

També fan alguns concursos de paraules o de proves xorres però la gran majoria de programes que fan, almenys a l’hora que miro la tele, són xorrades per fer riure a la gent. N’hi ha de bons però també s’ha de dir que la gran majoria són una parida molt gran.

Els anuncis en general tampoc tenen pèrdua; pots veure japos fent ganyotes de les seves, una tia vestida d’abella, o una tia jamona anunciant una mena de casino mentre juga a l’un-dos-tres-pica paret amb gossos, anunci el qual em té obsessionat perquè no sé veure la relació producte-anunci. Us prego si us plau que si algú la sap veure, que m’ho expliqui.

Un altre anunci que quasi em fa saltar les llàgrimes és el nou perfum de la marca Kanebo, que es diu... T’estimo.

Flipa.
No crec que aquesta paraula existeixi en cap altre idioma. M’agradaria saver com coi han arribat a escollir aquest nom.

Un altre espai televisiu curiós és entre setmana a les 8.00 del matí, on cada dia surt una persona d’una regió diferent del Japó passejant el seu gos.
No sé, potser direu que m’ho qüestiono molt tot però a qui collons li importa veure cada dia un gos diferent passejar i fer caca?

De moment però, els dos millors programes que he vist fins ara són dos seriosos documentals científics.

Anal primer, feien proves en un laboratori per comprovar la pressió que podia suportar un urinador. Us en detallaré l’experiment:

Objectiu de l’estudi: Calcular quina pressió pot suportar la ceràmica d’un wàter si un determinat número de persones (diguem-li ‘X’) fessin punteria al mateix punt al mateix moment.
Material emprat: 8000 tites japos. Jeje. Hauria estat bo, eh?
Com a instruments, van utilitzar un urinadero de a pie i una màquina d’on sortia un xorro la pressió del qual podien modular.

Van començar amb X=1: la pressió d’un tiu. Evidentment, no va passar res.
Llavors van anar augmentant la pressió:
x=10
.
x=20
.
x=50.

Jo innocent de mi, m’anava preguntant i la utilitat d’això on cony està? Quan es posaran 50 tius a pixar alhora?
I risando el riso... com s’ho farien 50 tius per pixar a la vegada exactament al mateix punt? Segur que hi ha el típic que pixa tipus espersor i ho esquitxa tot... ja ho té en compte això l’estudi? Se’l podria considerar un outlayer, Java?
No home, ara en sèrio. Segur que qui més qui menys amb unes quantes cerveses a sobre ha anat amb el company de juerga al wàter i han intentat pixar al mateix punt. I és impossible: potser es comença seriosament però sempre s’acaba amb un ui que et pixo un i ui que et pixo i l’experiment se’n va a norri. Doncs imagineu-vos una guerra de 50 persones!
Que no, que no, que a mi no em venen la moto. Aquest estudi no és sèrio.

En fi, deixant les preguntes i teories existencials de banda, la pressió continuava i continuava augmentant:
x=100,
x=150,
x=200,
x=300, 500, 1000...
Lo curiós era que mentre jo em descollonava viu, els del laboratori estaven tot seriosos comprovant entre xorro i xorro l’estat del pixadero.

El resultat final va ser no menys espectacular que l’estudi en sí: quan X tendeix a 3000 (o 3000 tius pixant alhora pels no afins al llenguatge matemàtic) es feia un boquete a la ceràmica.
I amb X=3200, l’apoteosi: es feia un boquete i el pixat travessava a l’altre costat.

I com a programa guanyador...
en primera posició segons el criteri del renombrat crític Choldi Lusei...
Un documental sobre com eliminar ràpidament la pudor dels pets.

Si senyor, brutal!
A primer cop d’ull pot semblar una xorrada però si ens hi parem a pensar, és d’una utilitat abrumadora. Segur que tots (admitiu-ho si us plau) us heu tirat un pet en un moment en què estaveu sols al curro i en aquell moment va i entra el jefe.
És un mica compromès, no?
Perquè allà esteu tots dos olorant la pudor, però ningú gosa dir res... el jefe no et dirà Oye, ¿te has tirado un pedo? ...seria molt violent. Però és que allà esteu, l’un davant de l’altre intentant fingir que allà no ha passat res, però els moviments de dilatació de les fosses nassals de la víctima delaten la veritat.

O posem un altre exemple (dels molts que hi ha): ens trobem al bar després de demanar el tallat. Allò que comença el rebombori d’estòmac (grrroarrr, nyiieeeec) i esperes a quan no veus la cambrera, aixeques la cama i el deixes anar de forma dissimulada, intentant que sigui una llufa silenciosa. Però llavors apareix la cambrera de Déu sap on i se’n va a netejar la taula del costat... Hòstia, ho has de fer ara? Però que no veus que està neta?

I és que res molesta més que prendre’t les molèsties per a què un pet passi desapercebut i quan creus que ho has aconseguit, va i arriba la torracollons de la cambrera a netejar una puta taula que està neta.

Bueno, deixem els exemples de banda i tornem al programa.
Doncs això, que surtia un tiu tirant-se un pet i un núvol verd que simulava la pudor li sortia del cul. Llavors, segons els moviments que feia el subjecte de l’estudi, el núvol tòxic es dispersava més o menys ràpidament.

Inclús van fer un estudi aerodinàmic sobre la postura idònia al caminar per a què el cul s’airegi més ràpid. El truc està en caminar de costat perquè si camines de front, es crea una corrent circulatòria que fa que es formin unes bosses d’aire darrera la teva massa corporal i que no deixen que l’ anus s’airegi bé.
Com podeu veure, estem davant d’un estudi rigurós on es contemplaven tots els factors que podrien modificar l’aireació d’un forat de cul.

Al final, després de cinc hores de formular i rebatre hipòtesis, els científics van arribar a un consens. La conclusió fou la següent:
Després de tirar-te un pet compromès, has d’anar endavant però de costat (per permetre una bona aireació) i fent saltets mentre et piques el forat del cul, així la pudor es va desprenent gradualment.

Com us podeu imaginar, va ser hilarant.
Perquè veieu que no us enganyo, si voleu veure el programa vosaltres mateixos, feu click aquí:

Els primers dos minuts és quan es reuneixen els científics, i a partir de llavors ja van sortint les seves hipòtesis, que és lo realment bo...
moraleja: paciència que val la pena.

Ja que hi som, us envio alguna parideta més feta a la tele nipona.
Us ho recomano fefaentment (fehasientemente).
Si ara no teniu temps, no esborreu el mail. Mireu-ho quan tingueu temps!

Ping-pong matrix

Ale, pos eso, que espero que us ho hagueu passat tant bé com jo,

Qui de la nostra generació no ha jugat mai al tetris? Doncs aquí un tetris a escala humana:

Ja que sé que els pets sempre us han fet molta gràcia, així que aquí va un best of del què arriben a grabar en aquest país amb una càmera o una webcam:

Aquest primer és d’un renombrat i respectat còmic japonès, qui va guanyar un concurs on miraven la potència dels pets, medint la distància a la què els concursants expulsaven els polvos talco. Bé, pasen y miren, una imatge val més que mil paraules: