Un dia de Choldi-sensei

Bones amics,

Molts us heu queixat de que dic moltes xorrades però que no explico com em va tot per aquí. Doncs bé, vosaltres ho heu volgut… el d’avui serà un avorrit email sobre la rutina diaria d’en Xorx, aquí rebatejat com a Choldi Lusei.

LA LUTINA M’ATLOTINA

4.30 am
A aquesta intempestiva hora de la matinada em desperto cada puto dia. No per ganes sinó degut a la puta merda de cortines que tinc que deixen entrar el Sol.

I per què no et compres unes cortines noves listillo? -em preguntareu.

Doncs mira, m’agrada que em feu aquesta pregunta. La veritat és que cada dia a aquella hora em dic que el cap de setmana compraré unes cortines més opaques, però arriba el finde i res de res. Típic.

Ahhh… ara que parlo d’això, clarificaré un dubte…

*Va per tu, Isabel de la Torre Soriano (per aquells qui pel nom no sapigueu qui és, és aquella tia borde de la uni que parlava valencià, tot i que en Cristian la va batejar com a mallorquina o Isaimada).

Si, el país del Sol naixent és Japó i no Xina. I vaaaaa, perquè després no dieu que només parlo de cagar anals mails, us obsequiaré amb una miqueeeeta (que rima amb caqueta) de cultura:

Segons els yapanesos, el nom del seu país és Nihon (o Nippon) que literalment significa Les arrels del Sol. Com a slògan publicitari als 60, li van buscar la rodada i li van posar això de País del Sol naixent.
Bé, ja n’hi ha prou de cultura per avui que això no és un documental. Si en voleu més, engegueu la TV i poseu la 2.

Doncs això, que cada dia l’amic Lorenzo toca la pabrotada a aquesta hora.

7.00 am
Aquesta és l’hora real de despertar-se: és quan sona el despertador.
Per començar el dia amb alegria, em cago en la puta, en la mare que ho ha parit tot, en dormir en el terra i en els putus nens a qui hauré de donar classe al cap d’un rato.

Després de valorar tots els aspectes positius amb els què em depararà el nou dia, em llevo i amb aquell caminar tambalejant-se de quan t’acabes de llevar, de camí cap al WC xoco amb totes les parets de la casa, cosa no gaire difícil quan vius en un apartament tamany llauna de sardines.

Dutxa ràpida, esmorzar, café i una horeta d’estudiar japo ja que a la nit, després de treballar, no hi ha masses ganes.

9.00 am
A aquesta hora haig de presentar-me al curro, on em trobo amb en Fumio, ja saveu, el del Pajero.
Alpha English Academy, el lloc de treball on vaig abans i després d’anar a les escoles.

-Ahhhh ooooh si nena
Ara que comento això... nens! Quan us comentava lo del Mitsubishi Pajero no us ensenyava més que la punteta (de l’iceberg) . I és que a Catalunya i per extensió Espanya, només ens va arribar un model. Potser se’n van adonar del significat del nom i van canviar el nom de la gama als països hispano-parlants; però aquí no ho van fer i lo millor de tot és que hi ha una ampla varietat.

Hi ha noms molt graciosos. Per exemple, et pots trobar amb versions reduïdes del “gran” Pajero, com ara el Pajero Júnior o el meu preferit, el Mini Pajero, suposo que per aquells qui no li donin tant a la manivela.

Digueu-me burro però quan vaig pel carrer i veig un Mini Pajero, se’m dibuixa un somriure a la cara i m’alegra el dia.

Foto d’un Pajillero des del cotxe de camí cap a treballar

I el què us avançava unes línies més amunt… lo de la punteta de l’iceberg. Altres marques deurien estar geloses de Mitsubishi® i també volien que es parlés d’elles.
-Per què dius això Chorch?
-M’explico…

Nissan ha tret un nou model: el Nissan Moco, falta saber però si a Catalunya el comercialitzaran com a Nissan papus. Suposo que ningú tindrà el mal gust de comprar-se un moco de color verd, com ara aquest:

La tercera casa en discòrdia és Mazda, qui de la mateixa manera que Mitsubishi va treure el Pajero, clarament destinat al públic masculí, Mazda ha tret un nou model encarat al públic femení: el Mazda Laputa. M’estalviaré fer comentaris sobre el nom però no sobre un possible futur conductor, o més ben dit conductora.
Imagino que cap marit que estimi la seva dona li regalarà el nou Mazda. El comentari que la gent faria està claríssim -mira la puta del Mazda. Hi hauria guassa per una estona si al final treuen el model. En fi, ja m’anireu informant de com evoluciona el tema per la terra de les seques amb butifarra.

De moment, continuem amb la rutina diària…

9.30 am
Aquesta és l’hora en què arribo a l’escola a la què em toca treballar aquell dia.
I ho dic així perquè en general cada dia canvio d’escola. A Kushiro, hi ha unes 20 escoles de primària on haig d’anar i generalment, mai toca dos dies seguits al mateix centre.

Anals coles japos, els profes entren per una porta i els nens per una altra. Apart d’això, una altra cosa que no comparteixen és el wàter, cosa que s’agraeix, així no tens nens miran-te la tita quan pixes.

Si, no somrieu... penseu que clar, un Obokaman d’aquests ho mira per curiositat; es queda flipant amb lo generós que Déu fou amb la família Rossell i va a avisar als colegues. Llavors comencen a venir nens sense parar... sempre hi ha el llest de torn que s’associa amb el grandullon, futur Yokozuna (=campió de sumo) i fan pagar pasta a la resta de nens.
Resumint, que després de tantes hores amb nens, s’agraeix poder pixar tranquilament al teu aire.

Doncs això, que a l’arribar a l’escola, pico l’interfono i quan una veu diu algo en japonès, dic la frase que ja em sé de memòria però que encara en desconec el significat i que a l’igual vol dir Hola sóc el nou guiri subnormal, em podria obrir siusplau?
M’obren la porta i llavors és l’hora del show de les esperdenyes. T’has de descalçar i posar-te un calçat de sola tova o agafar unes sabatilles que l’escola té per cas de visites puntuals.

Suposadament, ja m’hauria d’haver comprat unes sabates d’aquestes però evidentment, se les ha comprat la mare del topo i sempre acabo fent servir les esperdenyes sense taló i de color vermell de l’escola. La putada és que els japos ho tenen tot petit i conseqüentment, els peus també. Això implica que apart de lluir un calçat l’hòstia d’estètic, mig peu m’arrossegui pel terra.

Per què anar a comprar sabates si li pots fotre a un altre alumne les seves?
I a baix, LES esperdenyes

Després del canvi de calçat, hi ha cops que em vénen a rebre i hi ha cops que haig de fer incursions pels passadissos de l’escola veient cartells amb jeroglífics en japonès, intentant arribar a destí amb el meu instint de Ryoga.

Quan és així, al cap d’un rato de deambular por ahi, sento una veu preocupada que em crida seguida d’un japonès/a, ja que fa una estona que han obert la porta i encara no he arribat a l’aula de professors.

Un cop arribat a destí, auto-presentació al director de l’escola... un altre cop, recitar les frases de presentació en japo i després em presenten a la resta de profes que hi ha a la sala.

Si tens sort, algun sap algo d’anglès. La majoria de cops, hi ha un profe per escola que té un nivell Sans d’anglès (ja saveu, Recomendeishòn, Rellisquing de maquillash, etc) i pots parlar algo. Altres cops ningú sap dir una sola paraula i te les has d’ingeniar per explicar-li el planning de la classe.

9.45 am
Dos nens obren la porta del despatx i et vénen a buscar. Et condueixen cap a classe mentre els hi pregunto el nom i els hi dic alguna xorrada. I llavors ve el moment...
S’obre la porta i veus 30 Shin-chans amb cara cabronets disposats a practicar Kancho amb tu.

*El Kancho és un esport nacional entre la canalla sorgit del manga Naruto, on els nens ajunten les mans i introdueixen bruscament els dits índex pel cul de la víctima, sense dilatació prèvia. De moment encara no m’ho han fet, potser per sort potser perquè camino amb el cul arrambat a les parets.

Per documentar-vos, féu click aquí: http://www.kancho.org/

Doncs això, s’obre la porta i veus a tots els nens amb cara flipats com si veiessin un ornitorrinco o qualsevol altre animal exòtic del zoo que mai haguessin vist. I és que aquí no són gens dissimulats; vas pel carrer i veus als nens estirant dels pantalons al seu pare i assenyalan-te.

Un cop dintre la classe, deixo els trastos sobre la taula, em presento, els faig assenyalar Spain a un mapa, els hi parlo de 4 coses del país mentre faig literalment el pallasso.

I dic literalment perquè m’haurieu de veure embestint els nens per explicar-los el Bullfighting, ballant Flamenco o parlant del Barça, de la Sagrada Família o d’en Picasso.

Després del quart d’hora d’introducció, 5 minutets de preguntes sobre Espanya i l’home Rusei. Llavors un rato d’anglès i després jocs i/o cançoncs. La feina acostuma a ser bastant senzilla ja que aquí els nens no són tan cabrons. Bé, de fet, suposo que al veure al profe rebaixant-se per si solet, ja no els hi cal buscar com humillar-lo.
Fora conyes, de moment està prou bé. És entretingut i flipes amb les preguntes que a vegades et fan els nens.

12.30 pm
A les 12.30 l’espectacle de l’hora de dinar, on la classe i els nens sofreixen una metamorfosi, que ja us vaig explicar a l’altre email.

Ahhh, gràcies a Déu, hi ha dies que no es menja amb palillos. Hi ha dies que mengen sopa i et donen una cullera acabada en forma de forquilla.
Si, fins i tot això és diferent aquí.
Aquesta sol ser l’hora més entretinguda però a la vegada, també la més perillosa. Això però, ja ho aprofundirem el dia que toqui l’Especial nens.

1.30 pm
Es reprenen les classes...Una hora més i després ja em retiro cap a l’acadèmia, on hi haig d’estar per nassos fins les 5 pm però que sempre se m’acaben fent les 7 preparant classes, mirant porno per internet o escrivint-vos a vosaltres si m’avorreixo molt molt.

Algun dia em toca fer classes allà... et pot tocar des d’un 1 vs.1 amb un un nen de 7 anys fins a una dona de 80 anys, passant per grups de 4 persones d’uns 30-40 anys, que acostumen a ser les millors classes (molta conversa i poca teoria: no gaire preparació i classes relaxades xerrant de qualsevol tema).

8.30 pm
Hi ha dies que acabo aquesta hora i evidentment, acabo petadíssim.
L’altre dia però, ja va ser lo últim.

Arribo a casa en un estat que no m’aguantava els pets.
-Si, no rigueu que aquí me’ls haig d’aguantar. Joder, no em puc anar cagant a la cara dels nens.

Poso la clau a la porta i no s’obre. Me cagum la puta! Ja m’he equivocat de clau un altre cop. Miro i no... la clau era la correcta. Ja està, la novia que ha passat el baldó.

Pico el timbre, passa un rato i res.

Torno a picar el timbre i res.
Torno a posar la clau no sé perquè, perquè evidentment la clau i el pany continuaran sense lligar, igual que 45 segons abans.
...la porta continua sense obrir-se.

Torno a picar el timbre i ara també colpejo la porta mentre em foto a berrejar Wilma, que digui Asukaaaaaa obre la portaaaaa.
Cullons, després d’un putu dia dur a la feina tinc ganes de tirar-me a....al sofà malpensats, i la nòvia ha de passar el baldó precisament avui.

Continuo tocant el timbre, cridant i hostiejant la porta més i més fort; ara ja a punyetazo limpio (lo que tot sigui dit, va bé per expulsar la tensió acumulada durant el dia).

En aquell moment, lo pitjor m’anava passant pel cap...ai que m’han canviat per un menja-arròs pàlid i amb la tita petita, això ja és lo últim!!!
Cap resposta des de l’altre costat de la porta.
Miro si hi ha llum, i no.
- Vale home, perfecte! El putu pany s’ha cascat, el què faltava.

Dono mitja volta i quan torno a l’escala veig que encara hi ha un pis més...
Si amics, m’havia equivocat de pis!
Menys mal que no hi havia ningú a la casa... imagina’t que em surt una dona amb rulos i un ganivet a la mà... aquí al país de les katanes.

En fi, que colorín colorado el cuento la rutina se ha acabado.