Akan National Pork

Un dels caps de setmana de solter en què la nòvia se n’havia anat al seu poble (que està a 2 hores d’avió + 3 de tren), els companys de feina -un matrimoni americano-canadenc- van agafar la corretja i se’m van endur a passejar.

Sempre que van a algun lloc, van al Parc Nacional d’Akan i evidentment, aquest cop no podia ser diferent. Així que vam agafar el cotxe i en un parell d’hores ens hi vam plantar.
Volien fer una mica de trekking, o sigui que em va tocar obrir maletes per trobar el calçat adient: les peazo botes de muntanya que valen un pastón i que no he amortitzat gens.

Després d’arribar al poble i agafar un mapa, que increïblement estava en anglès, vam poder trobar la carretera que ens duia cap a l’inici del caminillo.

La durada prevista de la caminada era d’unes 3 hores d’anada i unes tantes de tornada però quan dúiem poc més d’una hora, la Christine se’ns va cansar i vam fer mitja volta.

Cul made in Canada

El paisatge presentava tota una bona diversitat de paratges; tant passaves per fondalades, com per zones encara nevades, o bé podies veure les muntanyes del voltant, algunes de les quals fumejaven. Molt maco, la veritat.

Lo que no fou tant maco, almenys per a mi, és que a mig camí em van dir que aquella zona era freqüentada per óssos.
- Sereu cabrons! No ho podríeu haver dit abans?
…La seva cruel resposta foren carcajades.
Quan van veure que el seu company era una mica curtet i que no li trobava la gràcia, em van dir que no patís i em van fer un curso CEAC de “qué haser cuando te encuentras un oso amoroso”.
Resulta que tots dos havien sigut Rangers (no de Texas com en Chuck Norris, ni de coloraines com els Power) sinó forestals al nord dels Estats Units.

- I què s’ha de fer si mai et trobes un ós?
- Mai mirar-lo als ulls perquè l’animaló creu que l’estàs desafiant (clar, lo mateix que ens passa a nosaltres quan una mosca ens mira a la cara: ens està desafiant a matar-la amb el Jueves al primer intent, que per cert, quina satisfacció dóna matar a la molt puta a la primera, eh?...i quina ràbia que fot quan se’t va escapant i cada cop que falles el bzzzumm bzuuum se’t posa més endins del cervell). El què has de fer quan et trobes amb Don Oso, és clavar la mirada a les sabates (les teves evidentment…els óssos no tenen sabates, amics) i anar reculant poc a poc sense mai donar-li l’esquena. Així com mai fotre’t a córrer, i quatre coses bàsiques més.

El què jo no entenia era que els tius anaven cridant mentre féiem la caminada…
Joder! només els hi faltava haver comprat un xiulet de reclam d’óssos.
Deien que era per avisar-los, que si els agafes per sorpresa és pitjor. No sé, a mi em sonava com estar a la guerra i posar-te a cridar i fer la dansa del ventre davant la trinxera enemiga.

Dos macro-escarbats passant-s'ho d'allò més bé


De tornada cap al poble (igual que d’anada) conduíem per una pista forestal plena de rocs al ritme de Clanck Puff Clock (el so de les pedres fotent-li hòstia al sota del cotxe). Per sort, tots estàvem tranquils ja que el cotxe no era ni de lloguer, ni nostre; era del jefe.

El problema és que a l’haver-hi tot de rocs, el cotxe (que deu ser de l’any 92, com les olimpiades) no s’adheria massa bé, i a més, en Matt havia sigut pilot de fòrmula Nàscar i conduïa folladíssim. Entre això i el tema dels óssos (que recurrentment em rondava pel cap) van fer que per primer cop a la meva vida resés un Pare-Nostre i un Ave-Maria (versió casera, clar). Cada corba pensava que era l’última.

Contents per haver sobreviscut al Rally, vam decidir aturar-nos al llac Akan, que li dóna el nom al Parc Nacional i la particularitat del qual són les algues.

Vosaltres- Les algues?
Jordi- Si, les algues.
Vosaltres- Que no havies vist mai algues, Xorx?
Jordi- Siiii
Vos- Llavors, on està la particularitat? Són algues especials que es foten amb al sushi?
Jordi- Nooooo
Vos- Són de color gris?
Jordi- No
Vos- Roses?
Jordi- No
Vos- Beix?
Jordi- No, no, nooooooo
Vos- Llavors?
Jordi- Iaaaaa, cállate, cállate, cállate, que me desesperas!

Són curioses perquè aquestes algues (“marimo”) tenen forma esfèrica. Degut a les condicions climàtiques que segons ells només es dónen aquí, tenen aquesta forma. El fons del llac n’està ple i a les botigues venen pots amb mini-algues d’aquestes, que ja em diràs què cony n’has de fer d'un pot d’aquests… posar-lo sobre la tele? A la tauleta de nit?
Tornant a les boles en sí, aquestes són molt maques en el seu hàbitat, i poden arribar a fer 40 cm. de diàmetre!

Després del llac, vam anar a fer una volta pel centre del poble d’Akan, que també té el mateix nom: originalitat al poder.
I a què no sabeu com es diu l’alcalde? …
Doncs no, no es diu Akan, listillos.

En el poble del llac del parc nacional de la illa de Hokkaido del país de Japó encara hi ha mostres de cultura Ainu, el poble natiu de Hokkaido. Curiósament o no, físicament s’assemblen als aborígens australians.

Els ainu de Hokkaido però, estan totalment extingits.
Hokkaido fa només 150 anys que pertany al Japó i quan aquests van arribar aquí, van imposar la seva cultura i la seva llengua, i entre això i la barreja ètnica ainu-japonesa, fa que ja no quedin 100% ainus. I els que són mestissos molts cops n’amaguen el seu passat per no ser víctimes de racisme.

Siguit dit de passada, el poble japonès és bastant totalitari, no acceptant minories com ara els gays i imposant un llenguatge únic. A les illes del sud del Japó (illes Ryukyu) encara es parla -tot i que cada cop menys- un altre idioma. No obstant, el govern de Japó diu que al seu territori només hi ha un idioma oficial, el yapanès.

No ho dic com una crítica al colonialisme o a la manera de fer japonesa, tan sols constato el fet de la desaparició d’una cultura antiga -es conta que fa uns 18.000 anys que aquest poble va començar a morar per aquí. La història del nostre país (parlo de lo que diu el DNI, no del que senti cadascú) també està plena de fets d’aquests tipus, com la colonització d’Amèrica i la destrucció de cultures i races indígenes.

És una vertadera llàstima però suposo que la imposició de races i cultures sobres les altres és intrínsec de la raça humana.

I després de veure art Ainu (sobretot roba i fusta treballada), mitja volta i cap a casa, que l’endemà tocava treballar.

Suy unukaran ro
(=fins ara en Ainu)