Tomamu, winter resort

Tots sabem que els inicis són durs. És innegable.
I encara ho són més si a començar una feina que no havia fet mai, hi afegim viure en un altre país amb un idioma i una cultura totalment diferents, un altre clima, viure amb la mitja costella, etc etc.

Bé, tot començà el 21 d’Abril amb l’arribada a Japó. Dos dies després, el 23, el dia de la nostra estimada diada de Sant Jordi (ce muà) ja estava currant.
Però al cap de dues dures i llarguíiiiissimes setmanes (ironia)… vacances!

Era la Golden Week, cuya traducsión se asemeja a lluvia dorada però que vol dir setmana daurada i ve a ser com la setmana santa japonesa, a la qual hi ha varis dies festius:

• El dia de la constitució (3 de maig)
• El dia verd (4 de maig). Dedicat al medi ambient i la natura.
• El dia dels nens (5 de maig). Per celebrar-ho no es dediquen a fer nens en massa com es pot veure en aquells vídeos d’orgies múltiples a pavellons, sinó que pengen banderes en forma de carpa per desitjar que el seu retoño sigui fort i perseverant com una carpa, peix de riu que neda a contracorrent i que pot arribar a remuntar petits salts d’aigua.

Això em recorda un chiste… ja el saben aquell que diu?... Pez que va a contracorriente, muere electrocutado.

Tornant al què ens toca… les escoles tenen festa aquells dies i per sort l’acadèmia també va tancar. Així que el jefe ens va proposar d’anar de cap de setmana a un resort de muntanya, a un poble que es diu Tomamu.

A mi el nom em va fer moltíssima gràcia, per allò de Què, tomamu una cerveza? Però com no hi havia ningú amb qui compartir la broma, vaig haver de riure sol, quedant com un llunàtic rebotint-me pel terra mentre la gent em mirava pel carrer i canviava de vorera.

Així que carretera i manta… a llevar-nos aviat i fer unes 5 ó 6 hores de carretera fins a arribar a destí, una vall situada al centre de l’illa.

Les muntanyes que es veuen al fons d’aquestes fotos són els alps de Hokkaido, una carena que va de nord a sud de l’illa i la divideix en dos. I si Hokkaido és la nevera de Japó, degut a això, Kushiro n’és el congelador, ja que la meitat oest es salva però a l’est ens arriba de plè una corrent d’aire siberiana que refresca les idees i demés.

Aquest és el poble on vàrem anar, creat exclusivament pel turisme. Curiosos eren aquests hotels en forma de torres, que a primera vista poden semblar horribles però que si ho pares a pensar, en molt poca superfície de sòl, allotgen a molta gent.

Un cop allà i ja que no hi havia prou neu per esquiar, ens vam dedicar a fer el gos. Un dels dies vam anar de pesca però encara hi busco la gràcia. M’explico:
Era un rierol amb una mena d’estany amb un cabanya al costat on havies de pagar perquè et donessin hams i canyes. Un cop ja tenies la canya a l’aigua, venia el tiu dels tickets i tirava peixos al costat de la teva canya.

Clar, jo no entenia res.
Quina puta gràcia té pescar si tens al costat un tiu que et tira els peixos? On està el mèrit? Però si només li faltava clavar-los a l’ham! Em sentia com quan en Franco anava de caça.
Però això no és tot, després d’estar fent el passarell dues hores i quan ja teníem uns 8 o 10 peixos i ja estava pensant si cuinar-los al forn, a la sal o amb all i piríjil, el jefe diu va marxem. Recollim els trastos i davant la meva sorpresa li torna els peixos al tiu dels tickets.
…
No me’n vaig poder estar i li vaig dir però desgraciaaaat, que m’has tingut aquí dues hores aguantant una puta canya i ara li regales el sopar a en Martín (per lo de pescador)!!?? Llavors li vaig trencar la cara i em vaig quedar sense feina i així es com vaig començar la carrera d’actor porno al Japó.
L’home em va dir que a ell el relaxava pescar i que li era igual quedar-se amb els peixos o no.

Una altra de les activitats estrella va ser el Golf.

No cal dir que el deixeble predilecte d’en Severano Ballesteros s’endugué el Màster de Iapó.

Recordeu-me que mai la faci emprenyar. Hauríeu d’haver vist quines llesques li fotia a la bola!

El de darrera és l’amic americà que s’entrebanca amb les cadenes, i lo què està passejant amb una corretja és el gat Lucky, que també va venir de vacances amb nosaltres. El malparit em despertarva cada dia llepant-me…. mmmhhh… la millor manera de començar el dia. Però clar, com era el gat del jefe no el podia penjar pels ous. Això si, l’animaló era considerat i em llepava la mà, no la cara.

I per la nit, o jugar a la Wii, a la qual no li acabo de trobar el què (la gràcia de les consoles és poder-hi jugar espatarrat al sofà, no?) o anar als banys públics, que per cert, són els millors que he anat fins ara. Les instal·lacions eren un mega-complex on hi havia una macro-piscina amb onades, una hiper-sala d’hidromassatge amb tot tipus de super-sortidors, una ultra-sauna i un bonic bany exterior on podies veure la muntanya del davant encara coberta de neu.

Però clar, tot lo bo s’acaba. Va arribar el dia de tornar i per no fer el viatge tant llarg, vam parar a una granja, on mentre la tripulació femenina decidia quina era l’ovella més kawaii (mona), els tres porquets debatíem sobre quina deuria ser la més tendra cuinada a la brasa.

Apa doncs,

Itadakimas
(bon profit)