Kushiro Marshland

Ja cansats d’esperar un cap de setmana amb bon temps, vam decidir agafar el cotxe i fotre el camp de la ciutat gris. Ens feia mandra anar lluny i vam decidir quedar-nos per les rodalies de la tant estimada ciutat. Així que vam anar al

Kushiro Shitsugen (o aiguamolls de Kushiro)
…no diré pantà que sinó sona molt tètric i podria ferir sensibilitats.

Pujem al cotxe i posem primera (brrr) ……… segona (bbrrrr) …………… tercera (bbbrrrrr) ………………. quarta (bbbrrr bbbrrrrrruuuu) ………………………… no cinquena -perquè la carraca aquesta no en té- i intentem anar cap al llac Toro (Toro-ko). Dic intentar perquè com era la primera sortida que féiem, ja ens vam perdre abans de surtir de la farra city.

Vam parar a preguntar a una benzinera i mentre li explicaven a la co-pilot com arribar-hi, el pilot feia que sí amb el cap (sense entendre res, evidentment). Molt amablement ens van dir la ruta que havíem de seguir, la qual tenia mil-i-una cruïlles, bàsicament per desfer lo què havíem fet malament. Miraculosament, vam trobar la ruta sense cap problema. De perles.
Després de deixar Kushiro, en tant sols uns 20 minutets arribem al llac de l’amor.

Anal llac, es veu que lloguen canoes i que és un lloc molt maco en dies de Sol, o sigui mai. El dia era gris i vam fer una breu volta de cinc minuts pel voltant del llac. Vam haver de tocar retirada aviat perquè els mosquits, per variar, s’estaven cebant de la meva sang de gaijin (guiri).

Tornem a pujar al cotxe i anem una miqueta més al nord, tot fent rally per un camí de sorra compactada i pedres, aixecant un núvol de pols al nostre pas i disfrutant d’una conducció temerària – altra vegada, amb aquella relaxació de quan condueixes un cotxe que no és teu.

Arribem a on deia quelcom així com mirador i on hi havia varis cotxes aparcats -ho vam creure un bon presagi. Si hi ha gent, algo bo hi haurà ens dèiem ingènuament.

Pugem un munt d’escales i arribem a dalt del turó, on hi ha un mirador amb una vista de 270 graus. La vista, ho direm finament que sinó encara ens censuraran la güeb, fou bastant descafeinada.

Una puta merda no era, però és que els Kushironins me l’havien alabat tant, que m’esperava un espectacle de llums i colors, i de fet, de colors només n’hi havia dos: el verd hierbajo i el gris impresora EPSON 3300 del cel. És un dir, no cal que ho busqueu al google que m’acabo d’inventar el model.

Nota de foto: Si, la nòvia anava amb guants perquè la princesa té al·lèrgia al sabó de rentaplats i fins que no se li va curar, els havia de dur tot el dia. Ja us podeu imaginar qui era el calzonazos que mentretant rentava els plats. La part positiva era que em guanyava els seus favors. La situació còmica arribava cada nit quan al recordar-li que es posés la pomada, la feia feliç.

(mentre ella pensava: Oiii, que maco, es preocupa per mi, ell pensava: Cagum la puta. A veure si se li cura d’una puta vegada)

Vist l’èxit de l’excursió i que la vista en sí no ens havia omplert massa, vam optar per lo segur i anar-nos-en a un lloc que segur que ens omplís. On? A un restaurant en una caseta de fusta molt mona, amb vistes a un llac, amb música relaxant i, on ens van clavar la de Déu per un arròs amb curri i un cafè de polvos.

Aquell dia ja no va tenir més. Després de dinar, el temps va empitjorar i vam fer mitja volta cap al nostre niu d’amor.

Una altra setmana que continuava fent mal temps i que no teníem cotxe, vam decidir tornar-nos a aventurar i agafar el tren que va al pantà, que digui, aiguamolls. Aquesta és l’atracció turística número 1 de la ciutat, també hiper-alabada pels locals.

Baixem del tren i quan em vaig a posar les mans a la butxaca veig que no hi ha butxaca. De fet, ni butxaca ni jaqueta. Me l’havia deixat al tren.
Apa, mitja volta i a obrir-me pas en sentit contrari al de la marxa de la riuada humana. Al final ho aconsegueixo, però a l’intentar obrir la porta del vagó, la molt puta no s’obre. Així que me’n vaig a la del costat (la d’emergència). L’obro, entro, i corrents cap al seient. Arreplego la jaqueta i el tren comença a moure’s. Més ràpid que en Carl Lewis, em planto de nou davant la sortida d’emergència i sense pensar-m’ho, salto del tren en marxa. Al tocar el terra, caic rodolant com a les pelis de l’oeste. M’aixeco i em poso a cridar Yahaihaihaaaaaai mentre voltejo el barret de cowboy. No, tranquils, no em vaig fer mal. Gràcies per preocupar-vos però.

A la tornada, el revisor, que era el mateix que el de l’anada, li fot bulla a la nòvia pel què jo havia fet abans. Clar, sent l’únic guiri és difícil passar desapercebut.
A mi això em va fer molta gràcia. A ella, que és més modosita però, ja no n’hi va fer tanta.

El cowboy de la katana de carn en barra, abans de fer el numeret.

Ja ho diuen ja, que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I no falla. L’excursió en sí, el mateix que l’altra vegada… Una curta caminada per arribar a un mirador on es veia una esplanada verda amb 4 arbres.

Sense ganes de desmerèixe’l però no crec que n’hi hagi per tant pel Kushiro shitsugen. M’imagino que a la gent li agrada tant per la diversitat que presenta amb el pas de les estacions: verd a l’estiu, tons rojos i ocres a la tardor i tot nevat a l’hivern.
En fi, que ja m’hi passaré i us diré què tal.