2007-09-04

Llac Masshu

Per fi és dissabte!
I per variar, el dia és gris i fred…
Ja acostumats al meravellós clima de l’illa, decidim agafar el cotxe i fer una altra sortida de duminguero.

Ens havien dit que hi havia un llac, el Masshu-ko, que era preciós i per tant, molt freqüentat per la gent de Hokkaido. A prop seu, hi ha una zona que fuma (com en Java), i un segon llac on hi arriba aigua termal calenta.
La cosa pintava bé.

El viatge era una mica més llarg aquesta vegada: unes dues horetes de Carlos Sainz. Així que ens vam llevar més aviat, i a mig matí ja ens plantàvem al poble de Teshikaga.
Si, teshikagues amb el nom.
Des d’allà, enfilem una carretera plena de curves, i a mida que anem pujant, ens anem trobant amb més i més boira. Primer, bancs de boira. Després, sofàs de boira. I al final ja teníem una boira tan densa davant la cara que em va venir un flashback: els núvols de sucre de la fira.

Ohhh, qué tiempos aquellos!, quan era petit i malparit. Ara he deixat de ser malparit però continuo sent petit. Beneeixo a aquells qui em deien ‘Osti nen, amb aquests peus tant llargs, segur que seràs molt alt tu’. Mai ningú l’havia cagat tant.
Bé, em quedo amb què la llargada de peus és proporcional a la d’un altre lloc.

Doncs això, que tant de núvol em va recordar quan anava a la fira i tocava els collons als meus pares fins que al final, per pesat, em compraven un núvol de sucre i me’l zampava tot cofoi.
I la relació entre la boira i el núvol de sucre? La resposta a la línia següent:
- La visibilitat.
El volum del núvol de sucre era superior al de la meva cara, i com a conseqüència del Principio de Arquímedes, no veia que hi havia darrera. La boira també em disminuïa la visibilitat; no em deixava veure si conduïa per la dreta, per l’esquerra o camp a través.

Deixeu-me fer un parèntesi anal relat, i és que ara que toquem el tema núvols de sucre… quin enganyabobos, no? …Una cosa inflada que et poses a la boca i es desfà. Amics, que estàvem pagant, o més ben dit, fèiem que els nostres progenitors es deixessin la pasta en una merdeta de pal de fusta embolicat amb aire i un esquitx de sucre. Ara bé (que vol dir moro), aquell color rosa el feia vistós, això no es pot negar.

Tot s’acabés amb la consistència de tal exquisitat… perquè bé, qui se l’havia aconseguit acabar? Jo, és que sempre acabava empastifant-me tota la cara, o per deliri de la meva mare, m’enguarrava aquella camisa nova que estrenava per anar a la fira (…). Calia mare? O el tercer trist final: acabar encastat a la samarreta d’un tiu amb barba. Quina ràbia! Per què sempre havia de ser un tiu amb barba? És que tothom duia barba llavors? O és que el destí volia cebar-se amb els barbuts? Un altre trauma per no dormir. Hi podria veure un motiu cruel si els hi hagués anat a parar a la barba… hauria estat una putada, però és que no és així. Els hi anava a la samarreta. Per què? Per què? Per quèeeeee? Si us plau, que algú m’ho expliqui. És per això que ara la gent no porta barba?
Exemplificació d'un pilós víctima d'un atac de núvol Kingdom rosa.

Bé, reprenem el fil de la sortida… Arribem a dalt de la carretera i entrem al pàrking del mirador… Pero de repente y justo anal momento en que nos disponíamos a aparcar, un energúmeno golpeó repetidamente la luna del coche. La mare que el va parir! No us podeu imaginar el susto que em va fotre. Amb tanta boira va aparèixer del no res.

I lo millor, que després del susto, baixem la finestreta i ens diu que havíem de pagar. A sobre de que quasi em fa infartar, després ens volia fer pagar l’espavilat. Ens el vam mirar de dalt a baix i li vam preguntar:

- Has vist la boira que fa?
- Hai (si en japon
ès)
- I amb aquesta boira, es veu el llac?
- Iie (no en japon
ès)
- I ens vols fer pagar, TROS DE SUBNORMAL?
- Hai. Apalc
à=pagà

Ja no vam contestar.
Marxa enrera, mitja volta i continuem fent carretera. Només 100 metres més endavant ens trobem un pedazo d’aparcament al costat de la carretera on ningú et robava els calers. Aparquem, pugem unes escales i …

Al marxar, l’Asuka se n’anava darrera un altre… amb l’excusa de No, és que amb tanta boira em pensava que eres tu. Diga-li tonta.

Lo graciós del tema, és que el dilluns, els simpàtics companys de feina li van dir que havíem tingut molta sort de veure el llac amb boira, que ells no li havien vist mai. Potser és que la barrera cultural m’impedeix entendre-ho, però encara em pregunto quina és la puta gràcia de xupar-te 2 hores de carretera per no veure ni a dos pams de la teva cara? On està lo maco de veure un llac amb boira si la boira no et deixa veure el llac?

Després de l’afortunada vista del llac, reprenem el viatge i ens n’anem a la segona parada del recorregut: el mont Iou-zan. Una muntanya que fuma però no per viciosa com un Javarist, sinó pel magma que hi corre per sota.

















Grans bafarades de sulfurs -o sulfats… perdó químics però és que vaig tenir en Satur a l’institut- manaven del sòl i li donaven aquella olor tant característica, semblant a la de les fetulències; léase pedos, trunyos, vents, etc. O com diria més finament l’Ester Bachs (Starbucks en anglès), feia pudor a ous podrits.








I parlant d’ous podrits… A tot arreu hi ha gent que de qualsevol cosa sap treure’n calers. Aquí, era una parella d’ancians que els hi faltaven 8 dents a cadascun i que et venien ous cuits amb el vapor que manava del sòl.

El preu eren 500 ¥ (uns 3 €) per 4 ous

…aquí es quan em vaig plantejar què collons feia fent de profe amb classes de 50 nens torracollons sí venent ous faria més pasta. Entre el preu i la seva falta de dents, tenia certes reserves a comprar els susodichos ous, però a la nòvia li va fer gràcia i va tocar apoquinar.
El gust? Res d’especial. El mateix gust que bullits a la cassola de casa.
Després de l’astillada, vam anar a la següent parada: el llac Kusharo-ko,

que està molt a la vora de Iou Zan (o muntanya Evarist pels canetencs) i on hi ha varis punts pels quals hi mana aigua termal exageradament calenta que va a parar al llac.

Aquí, la gràcia -apart del llac en sí- és que la gent fa sots al costat del llac i hi barregen l’aigua termal calenta amb l’aigua freda del llac, creant un Ashi-yu (un Onsen de peus) amb temperatura autoregulada.









Els guiris tontos del cul, com que no ho sabem fer, ens cremem els peus. I si no, observeu…



El vídeo, evidentment, no està preparat…si no, no posaria aquesta cara capullo. L’Asuka m’havia de tirar una foto però es va equivocar i va posar el mode vídeo mentre m’anava dient Em sembla que no tira la foto. Clar, aquests japonesos estan tant acostumats a tecnologia punta, que els hi dones una càmera de fa 4 anys i no la saben fer anar :)

I per acabar, mireu la foto:

No us recorda a alguna altra bestiola? Doncs si, a Japó hi ha la tradició d’importar coses i adaptar-les o fer-les seves. En aquest cas, van segrestar la Nessy del llac Ness i la van transformar en la Kushi del llac Kusharo.

Sense comentaris.

1 comentari:

asteroiditob612 ha dit...

awww i miss your cara capullo.

un besote,
emily