Per fi és dissabte!
I per variar, el dia és gris i fred…
Ja acostumats al meravellós clima de l’illa, decidim agafar el cotxe i fer una altra sortida de duminguero.
Ens havien dit que hi havia un llac, el Masshu-ko, que era preciós i per tant, molt freqüentat per la gent de Hokkaido. A prop seu, hi ha una zona que fuma (com en Java), i un segon llac on hi arriba aigua termal calenta.
La cosa pintava bé.
El viatge era una mica més llarg aquesta vegada: unes dues horetes de Carlos Sainz. Així que ens vam llevar més aviat, i a mig matí ja ens plantàvem al poble de Teshikaga.
Si, teshikagues amb el nom.
Des d’allà, enfilem una carretera plena de curves, i a mida que anem pujant, ens anem trobant amb més i més boira. Primer, bancs de boira. Després, sofàs de boira. I al final ja teníem una boira tan densa davant la cara que em va venir un flashback: els núvols de sucre de la fira.
Bé, em quedo amb què la llargada de peus és proporcional a la d’un altre lloc.
I la relació entre la boira i el núvol de sucre? La resposta a la línia següent:
- La visibilitat.
El volum del núvol de sucre era superior al de la meva cara, i com a conseqüència del Principio de Arquímedes, no veia que hi havia darrera. La boira també em disminuïa la visibilitat; no em deixava veure si conduïa per la dreta, per l’esquerra o camp a través.
Deixeu-me fer un parèntesi anal relat, i és que ara que toquem el tema núvols de sucre… quin enganyabobos, no? …Una cosa inflada que et poses a la boca i es desfà. Amics, que estàvem pagant, o més ben dit, fèiem que els nostres progenitors es deixessin la pasta en una merdeta de pal de fusta embolicat amb aire i un esquitx de sucre. Ara bé (que vol dir moro), aquell color rosa el feia vistós, això no es pot negar.
Bé, reprenem el fil de la sortida… Arribem a dalt de la carretera i entrem al pàrking del mirador… Pero de repente y justo anal momento en que nos disponíamos a aparcar, un energúmeno golpeó repetidamente la luna del coche. La mare que el va parir! No us podeu imaginar el susto que em va fotre. Amb tanta boira va aparèixer del no res.
I lo millor, que després del susto, baixem la finestreta i ens diu que havíem de pagar. A sobre de que quasi em fa infartar, després ens volia fer pagar l’espavilat. Ens el vam mirar de dalt a baix i li vam preguntar:
- Has vist la boira que fa?
- Hai (si en japonès)
- I amb aquesta boira, es veu el llac?
- Iie (no en japonès)
- I ens vols fer pagar, TROS DE SUBNORMAL?
- Hai. Apalcà=pagà
Ja no vam contestar.
Marxa enrera, mitja volta i continuem fent carretera. Només
Lo graciós del tema, és que el dilluns, els simpàtics companys de feina li van dir que havíem tingut molta sort de veure el llac amb boira, que ells no li havien vist mai. Potser és que la barrera cultural m’impedeix entendre-ho, però encara em pregunto quina és la puta gràcia de xupar-te 2 hores de carretera per no veure ni a dos pams de la teva cara? On està lo maco de veure un llac amb boira si la boira no et deixa veure el llac?
Grans bafarades de sulfurs -o sulfats… perdó químics però és que vaig tenir en Satur a l’institut- manaven del sòl i li donaven aquella olor tant característica, semblant a la de les fetulències; léase pedos, trunyos, vents, etc. O com diria més finament l’Ester Bachs (Starbucks en anglès), feia pudor a ous podrits.
I parlant d’ous podrits… A tot arreu hi ha gent que de qualsevol cosa sap treure’n calers. Aquí, era una parella d’ancians que els hi faltaven 8 dents a cadascun i que et venien ous cuits amb el vapor que manava del sòl.
El preu eren 500 ¥ (uns 3 €) per 4 ous
…
…aquí es quan em vaig plantejar què collons feia fent de profe amb classes de 50 nens torracollons sí venent ous faria més pasta. Entre el preu i la seva falta de dents, tenia certes reserves a comprar els susodichos ous, però a la nòvia li va fer gràcia i va tocar apoquinar.El gust? Res d’especial. El mateix gust que bullits a la cassola de casa.
Després de l’astillada, vam anar a la següent parada: el llac Kusharo-ko,
que està molt a la vora de Iou Zan (o muntanya Evarist pels canetencs) i on hi ha varis punts pels quals hi mana aigua termal exageradament calenta que va a parar al llac.
Aquí, la gràcia -apart del llac en sí- és que la gent fa sots al costat del llac i hi barregen l’aigua termal calenta amb l’aigua freda del llac, creant un Ashi-yu (un Onsen de peus) amb temperatura autoregulada.
Els guiris tontos del cul, com que no ho sabem fer, ens cremem els peus. I si no, observeu…
I per acabar, mireu la foto:
No us recorda a alguna altra bestiola? Doncs si, a Japó hi ha la tradició d’importar coses i adaptar-les o fer-les seves. En aquest cas, van segrestar
Sense comentaris.
1 comentari:
awww i miss your cara capullo.
un besote,
emily
Publica un comentari a l'entrada