El misteri de les mascaretes

Algú, ara no recordo qui degut als milions de comentaris i emails diaris que rebo, preguntava per les mascaretes de Michael Jackson. Si era aquí a Japó o no. I si, en cas afirmatiu, se’n veien gaires. Si jo havia decidit afegir-me a la moda. Etc etc.

Doncs si, aquest fenomen es dóna aquí i ara us n’explicaré minuciosament els detalls. Tot sigui perquè en tu (sento haver-te oblidat) pugui tornar a dormir tranquil.
Si m’hi he afegit o no, quedarà desvelat al final de l’article.

Primer, donaré vàries opcions a l’enigma, a veure qui l’encerta...
A- Porten mascareta perquè són fans d’en Michael Jackson
B- Les infermeres els posen catxondos
C- L’alt grau de contaminació
D- Per no contagiar-se els virus de l’altra gent
E- Altres
F- No ho sé Xorx, em fa mandra pensar. Diga-ho i calla

• És perquè són fans d’en Michael Jackson?

Doncs no, no és per això. Tot i que no és una hipòtesi tan descabellada.
Després que tan peculiar personatge quedés gairebé arruïnat per querelles per “dormir” amb nens, l’home necessitava calers.

I com fer-ho de manera fàcil sense esprémer el cervell?
No, no feu cas a l’spam aquell de “Gane dinero fácil, en serio, yo lo he probado” perquè és un timo. Feu com en Miquel el descolorit: veniu al Japó, un país on són normals les coses que a la resta del món no ho són.

I què va fer? Pornografia infantil?
Hosti, com sou! No amics, no. Segur que més d’un ho ha pensat, eh Xavi? Coi, tan tarats no estan els japonesos.

La manera de fer calers és la següent: ell jeu còmodament en un sofà i poca-feines qui han pagat un paston, parlen amb ell durant uns minutets. I així va fer caixa. Em pregunto si això és considerat una activitat laboral i ho declara al fisco. Si és així, paga taxes com els que ens deixem l’esquena treballant? Té assegurança mèdica? I què li cobreix? Una trombosi a les cames per falta de moviment? Per favor! En el fons però, la culpa no és seva sinó dels burros qui hi van.
Vaja, que la primera hipòtesi queda rebatuda.

• És perquè els hi van les infermeres?

Bueno, als japonesos els hi van tant les infermeres com a la resta del món. Ara que les lectores femenines no se m’enfadin, si us plau. No és una qüestió de masclisme. És tan sols que els uniformes posen. A vosaltres potser us posa l’interior d’un tiu -l’interior de la cartera- o potser us posa un senyor elegantment vestit, amb pasta i un Mercedes, mentre que a nosaltres ens sobra
el cotxe, la pasta, i com menys roba millor.

• Per la contaminació?

Doncs tampoc. Almenys, no a Kushiro. És una ciutat molt neta, cosa curiosa perquè no veus ni una sola paperera al carrer. De fet, a la resta del país tampoc n’hi ha.
El motiu és per por a atacs terroristes. N’hi va haver un amb gas sarí al metro de Tokyo al 1985 i des de llavors, han tret les papereres dels llocs públics. La guassa ve quan has de carregar aquell paperet o l’embolcall de les galetes de wasabi (ummmhhh que bones) fins que arribes a casa.

A Kushiro, aquesta bonica ciutat que m’ha adoptat temporalment, no hi ha cap núvol tòxic de pol·lució perquè bàsicament, no hi ha massa contaminació. I encara que hi fos, no és una vall estancada i la corrent d’aire siberiana se l’emportaria en un moment.
L’aire que es respira és molt més net que a Barcelona, per exemple.
Així que la pol·lució tampoc n’és el motiu.

• Ahhh, és per por als virus, doncs.

El que podria semblar obvi, no ho és. S’hi acosta molt però.
És per virus, si. Però no per no contagiar-se dels virus dels altres sinó al revés: per no contagiar els teus virus als demés. Vaja, per no estornudar-se a la cara l’un a l’altre quan s’està costipat o es té al·lèrgia.
Si que hi ha alguns casos de tiquis-miquis que si que ho porten per no ser encomanats, però són contats i en general, quan van a un hospital.

Descobert l’enigma -la solució era la E- sus explico un parell de coses més.

Els primers dies, era realment curiós -per no dir còmic- veure tant de Michael Jackson pel carrer. I clar, a l’arribar a classe ja era el descojónense. Estar donant classe i veure xavalins amb allò a la cara. No hi havia qui es concentrés.

Al principi em feia igual de gràcia que quan em trobava els Pajeros pel carrer. Ara, he madurat (o m’he tornat un soso) i ambdues coses m’han deixat de fer gràcia. Hauré de buscar-me un altre motiu d’alegria.

L’antifaç va començar sent un útil però clar, en el país on tot evoluciona (consoles, mòbils, robòtica, Pokemons i una llarga etcètera), doncs clar, això no podia ser menys.
No digi-evoluciona en un traje de comunió (per dir algo) però si que es camufla amb la resta de la vestimenta.
Clar, anar amb un vestit estampat i una mascareta blanca no lliga. Per tant, sorgiren mascaretes de colors i dissenys. Aquí en teniu uns exemples:

Vivint en un lloc tant fred i amb lo propens que sóc als costipats, era de calaix que acabaria pillant. Doncs res, en un mes ja vaig caure.
La nòvia volia fer-me posar una collonada d’aquestes, cosa a la que m’hi vaig negar rotundament. Tot i fer el pallasso cada dia a la feina, encara em queda algo de dignitat. I més, que avui en dia mai se sap... encara us n’arribarien fotos i ja no podria tornar a Canet sense sentir-me humiliat, ultratatjat, deshonrat, malferit i tot allò que cantava el gran Albert Pla, poeta on els hagi.

Una altra cosa curiosa, ara que parlem de costipats, és que aquí a can Sushi, és de maleducació mocar-te en públic (depèn d’on estiguis). Fa més fi tirar-te els mocs amunt fent aquella remor nauseabunda. Així per exemple, estant a un restaurant o a una escola no ho hauria de fer (jajajaja... sonora carcajada del autor).

Lo que és curiós és que estem a l’Acadèmia i el jefe deu tenir problemes gàstrics perquè el tiu es fot un rots que ni en Yedai anals seus bons temps. Els rots si que estan ben vistos –sempre que ho faci un japonès mascle.

L’altre dia ja va ser lo últim. Va ser un moment d’aquells que dius Vale, ara si que he tocat fons. Estàvem immersos en una conversa súper interessant, quan el bon home nosequé diu, es tira un pet i acte seguit -en el moment en què s’acaba el soroll i començaria el silenci incòmode- toca el dos.
Serà cabron... això no es fa, home. Això no es fa.
El tiu es caga i em deixa allà sol amb la pudor del seu trunyo. I jo amb cara tonto i en estat d’estupefacció, immòbil i incapaç de reaccionar, preguntant-me si realment havia passat o no. La pudor em feu tornar a la realitat i a fotre el camp corrents amb l’excusa de preparar-me un cafè.

I quina millor manera que acabar un relat amb una bonica i romàntica anècdota, no?

Sans-yonara