Hunter Valley- Cata de vins a Austràlia (Mar 06)

HUNTER VALLEY
(camawrero camawrewro, otwra de vino)

Actors principals
Michal Dzurman (Slovak)
Stephen Hough (English)
Jordi Rossell (Català)

Director – Guionista - Productor
Chorch 25 cm in repos

6.00 am
Ring. Riing. Riiiiiiingg (Onomatopeya de l’agradable soroll d’un despertador)
Hora: les tantes de la matinada

Amb un ull tancat, l’altre obert, amb pentinat de superguerrer nivell 3, i amb la ment emboirada, és el moment de preguntar-se de qui cony va ser la idea d’aixecar-se tan aviat.
M’hi tombo els cinc minutets de rigor, i es llavors quan arriba el segon ring.
Aquí ja estic més obert (de ment) i m’automotivo:
Vinga cabronet, aixeca’t! que avui anem a catar vins!

7.00 am
Ens trobem mitja hora abans que surti el bus.
El per què?
Perquè els companys de brillant ment així ho han decidit.
Les raons? Per si ens perdem, per si cas, …
Ai! Com es nota que no tenen la mentalitat espanyola, amb lo maco que és arribar al temps límit o cinc minuts tard.

7.30 am
Pugem a un minibus. Mirem a costat i costat i estem sols.
???????
Què passa aquí?
Ens seiem darrera, com els “chicos malos” de l’institut, mentre ens convencem els uns als altres que a la següent parada pujarà l’equip femení de volley platja suec.

9.00 am
Després de donar deu voltes per la bonica ciutat de Sydney (cosa molt interessant als primers dies, però que al cap de vuit mesos ja te la sua, la veritat), el conductor aconsegueix recollir a tothom.

I és que la cosa té delicte: el cabron no tenia ni puta idea de la city, havia d’anar mirant un mapa mentre s'anava deixant passatgers.
I així anar passant l’estona.
La impaciència augmentava i les venes se’ns inflaven.

Mirem a la tripulació i res de res....
Ni equip de volley femení, ni de petanca.
Només parelles de diferents edats i un solitari però fornit negre.

11.00 am
IVANHOE- Primera winerie.
Després d’un entretingut trajecte xerrant sobre vins espanyols, cerveses i altres, arribem carregats d’emoció al primer destí del dia.

Com a anècdota del viatge, el conductor, molt amablement, dóna galetes als passatgers. Ni que decir tiene que quan van arribar al darrera, ja no van tornar a anar endavant. Segons un estadístic, la mitjana de galetes consumida per persona fou dos. La realitat: 1 per passatger i 10 per cadascun dels tres gordos cabrons del darrera. M’estalviaré fer comentaris sobre l’incalculable valor i utilitat de l’estadística. Que cada qual jutgi per sí mateix.

Com a segona anècdota, en Michal, mentre es zampava el seu brunch (esmorzar-dinar), fent gala de la seva generositat, decideix compartir el kebab amb el seu jersei.
Resultat? Taca de ketchup de dalt a baix.
Les seves espectatives de lligar eren baixes.
Ara ja són negatives.
Haurem d’aparcar el tema "mosses" per un altre dia i limitar-nos a passar-ho bé.

Com a bons professionals, ens assenten a unes cadires a una terrassa molt coqueta amb vistes als vinyedos.

Comencem amb una selecció de vins blancs (chardonnays, verdelhos, rieslings, ...)
Tot i no tenir-ne ni papa, cadascú es decanta per un gust diferent (més afruitat, més sec,...).
Continuem pels negres... també n’hi ha de tot tipus (amb la tranca gran, amb la tranca enorme,...).
Val, després de la broma fàcil, reprenem la narració: continuem pels vins negres. Afruitats, amb un toc dolç, amb més cos; però aixo si, tots ells més lleugers que els espanyols. La majoria de vins eren de l’any passat i per tant no tenien tant de cos.

Per acabar un vi dolç de postres -que m’acabaré comprant- amb un gust molt semblant al moscatell.
La part graciosa, és que en Michal, no en Schumacher, sinó el company eslovac, després de la segona copa, decideix tirar la copa al terra i trencar-la. Bon inici!

La part encara més graciosa, és la corroboració que a tot grup hi ha un pardillo. Aquest pardillo encara queda més pardillo quan intenta anar de llest. Mentre ens venien la moto amb un vi, que si afruitat, que si el raïm prové de no sé quin país tropical, que si bla bla bla, l’Einstein del grup, demostrant els seus coneixements d’EGB -per no dir parvulitos- i el seu gran olfacte com a expert catador de vins, comenta o més ben dit encara, afirma, DECLARA que aquell vi fa olor a pineapple (pinya).

... Brssssss...
(onomatopeya del núvol de pols que roda a les pelis de l’oeste)

Després de tres segons de silenci, comencen les mirades entre la resta de membres del grup, i al cap d’un moment tots esclatem de joia. Les carcajades abunden. La gent cau pel terra. Alguns necessiten oxigen. Els ocells canten, les nubes se levantan, i nosaltres ens pixem del riure. Gràcies company!

Després de la cata de 9 vins, sortim una miqueeeta contents. Com us podeu imaginar, no perquè anem ebris (nooo, què va!) sinó per l’emoció de saber que al final del dia ens haurem convertit en enòlegs professionals i haurem pogut catar bons vins a l’altra punta del món.

12.30 pm

Parada per dinar.
Mengem més o menys decentment per un preu assequible. Allà, fent dosi del nostre do de gent, xerrem amb l’altra gent, i descobrim que tots ells provenen del mateix país... ni més ni menys que dels arreu estimats Estats Units d’Amèrica...

1.30 pm
TULLOCH- Segona winerie

Després de menjar, i ja passada la petita tonteria degut a la primera bodega, arribem a la segona.
Anem contra rellotge, i ens fan catar 8 vins en mitja hora.

Graciosament, i en contra del què pensavem, ens agraden els tipus de vi de forma totalment contrària a abans. Si abans un es decantava pel Chardonnay, ara ho fa pel Cavernet Sauvignon i viceversa.
Oixxxxx. Queda molt snob o què?

Aquí aprenem una gran lliçó sobre la vida:
Amb les dones i el vi no es pot ser racista. Quan és bo, és bo.
I si no és bo, significa que encara no n’has begut prou. (Aquest principi val per ambdós temes)

Doncs això, que en provem de tot tipus, i comencem a saver trobar diferències de sabor. D’olor, evidentment, ni zorra.

3.00 pm
Tercera bodega (Importa el nom a aquestes alçades?)

És la més cutre de totes. Per la cata, ens porten a una habitació guarra, fosca i sense finestres, amb una taula petita i amb insuficients cadires pel reduït grup que érem. Em pregunto que deurien fer en cas de grups grans?
Com a professionals del joc de les cadires, i com a cavallers que som, aconseguim a corre-cuita sentar-nos els primers... Mariquita el último!

El punt positiu del lloc és que ens porten galetes i formatges, que són devorats pels tres porquets en un moment, davant la mirada d’estupefacció de la resta del grup davant la nostra gula.

Aquí provem 7 tipus de vins, inclús un licor de xocolata, que no estava del tot malament, però que va comprar la mare del topo.

És el moment en què comencen els riures fàcils.
Prèviament al tastet, me n’oblidava, ens havien dut a fer un tour per veure el procés d’elaboració del vi (vinyes, cubes, barrils, i tal i qual).

4.00 pm
Sortim més que contents, i per celebrar-ho, comprem una ampolla de vi blanc entre els tres pel llarg trajecte amb autobús, no fos cas que ens deshidratéssim.

Entre bots i sotracs i la conducció de rally de l’amigo conductor, beure’ns el vi es converteix en una epopeya, vessant una petiiita quantita al terra emmoquetat del bus.

5.00 pm
Arribem a la fàbrica de xocolata i formatges.

Primer, decidim anar a la bodega, perquè l’espanyol del grup s’havia encapritxat a trobar un vi similar als del seu estimat país... Pobre nostàlgic! Decepcionats després de catar 4 tintos més, ens n’anem sense comprar res.

Entrem a la fàbrica de formatge amb la idea comuna d’atiborrar-nos per la face.
Cinc minuts i objectiu complert. Després de probar tots els tipus de formatge dues vegades (per corroborar l'impressió del primer tast), acabem comprant el més barato per tapar l’expedient.

Les conseqüències de beure tant de vi

6.00 pm
No quedant-nos més temps per la xocolata, l’autobús es dirigeix de retorn cap a Sydney.
La guassa, tonteries i etc acaben en aproximadament mitja hora, quan caiem en un dolç somni etílic. M'imagino que érem la imatge vivent de tres crios dormint: amb cara d’angelets en aquell moment però insuportables quan es desperten.

Al cap de mitja hora de suau i delicada conducció, ja no hi ha ni Déu que pugui dormir. Passem la mitja hora restant xerrant de temes trascendentals, com perquè l’aigua del water aquí Austràlia gira al revés, de la reproducció assistida de les granotes i temes de similar actualitat.

Arribem a la city i ens despedim.
Cadascú se’n va cap a casa, fets uns experts, satisfets d’un bon viatge amb bona companyia, i carregats de vins per respectives ocasions especials.

And this is THE END,

My only friend...

THE END