L'escola

Estimat diari,

Avui t’escriuré sobre el personal de les escoles. Ja sé que sovint et parlo de feina, però què vols?, no ets més que un diari i et dic el què em sembla.
Abans, per lo menys, eres un tros de paper enquadernat amb més o menys gràcia. Ara ni això. Ets només un document que no ocupa ni espai físic, tant sols uns tristos Kb a l’ordinador i si t’elimino, no en queda ni un rastre de cendres com abans. Així que més val que no et queixis.

A Japó, el personal escolar és lleugerement diferent al d’Spain. Si diari, tens raó, ets molt observador: aquí tenen els ulls rasgat i parlen japonès. Però tampoc et passis de llest. No em referia a això sinó què hi ha alguns càrregs diferents. Així doncs, anem a anal-itzar-los:

Director
Com tot aristòcrata, té la sang blava i no es barreja amb el vulgo (en aquest àmbit socio-laboral, léase professorat).

Té un despatx per si sol, el qual acostuma a estar molt endressat (es nota que treballa poc), emmoquetat i decorat amb fusta cara. El tamany és aproximadament la meitat de tota l’aula de professors, la tercera classe de la piràmide social escolar.

Sempre és un varó i evidentment, n’hi ha de molts tipus. Hi ha cops però, que ni me’ls presenten. No obstant, d’entre els que sí que conec, en tinc dos de preferits.
Si fossis una persona no t’ho confessaria però com que ets el meu diari, et puc dir la veritat, oi? Suposo que vas fer el vot sobre el secret de confessió i has de fer com els cures, advocats i altres sangoneres de la nostra societat.

I per què creus que són els meus preferits?
-Doncs perquè són graciosos.
Com a aficionat al manga i a l’anime, et diré que és com si el director de Ranma s’hagués desdoblat en dos.

Un dia, l’estimat jefe em va dir que a l’escola que em tocava l’endemà, es prenien l’anglès molt en serio. Clar, aquella nit vaig tenir malsons, i com un nen petit quan li comencen a treure els panyals, se’m va escapar el pipí i vaig mullar el futon i el tatami ninja. Pel matí encara estava més acollonit. Tartamudejava, tenia nous tics, no parava de suar, etc etc.

Fins que va arribar el moment...

Piquen a la porta del despatx, em foten una patada al cul i m’empenyen dins, mentre sento una riellada molt obscura i molt malvada des de l’altre costat de la porta. Mentre sentia com una pesada clau donava voltes i voltes al pany, em mentalitzava a rebre una tortura xina i em maldeia per no haver atinat a anar al notari a fer el testament. Només són quatre perres però millor que vagin a parar a mans d’algú estimat que a les de l’Estat.

Com sol passar, no n’hi havia per tant: tot canvià després de presentar-nos. Després d’un hivern, hi ha una nova primavera. Després d’una pluja, Sol i un arc de sant Martí Villaret. Després de mocar-nos, un mocador brut. Podria seguir però suposo que ja heu entès l’hipèrbole: que en dos segons em vaig tranquil·litzar. Era un paio molt humà, molt modest i txabacà que no parava de dir parides i fer cares molt gracioses.

L’altre, és el director de l’escola que he anat avui. La primera vegada, quan vaig arribar al recinte (que per cert, aquí les escoles no estan enmurallades en plan castell amb un esbelt mur amb fil ferro coronant-lo; m’imagino que per tal de defensar els pobres nens d’hordes d’orcs i de l’home del sac), em vaig trobar un jardiner que se’m quedava mirant, cosa que em va cohibir una miqueta, tot sigui dit. Després al w.c. me’l vaig tornar a trobar. Aquí em va entrar la mania persecutòria i em vaig tornar a mullar els calçons. Qui s’enterarà si es carreguen a un guiri al vàter d’una escola? Com a molt, la tia del súper, que trobarà a faltar el noi estranger que sembla retrassat i que només diu Si, si, gràcies, i No, bossa de plàstic, no.

I com va acabar la història? Doncs que el psicòpata, jardiner a temps parcial, era el director del centre. No vam poder parlar gaire degut al meu escàs japonès i al seu encara menor anglès, però va despertar certa compassió en la meva persona, ja que era un home amb la mirada una mica absent. No sé, potser acadèmicament és molt competent, o potser sap fer créixer els geranis com ningú.

Sots-director
Lo que equivaldria a la noblesa. Aquests si que estan amb la resta de professorat, tot i que tenen una taula ben gran per ells sols. Aquí si que n’hi ha algun que és una dona. No en tinc un de preferit però si una a odiar, una mala puta que te les clava per l’esquena. Per sort, no és un senyor i no em pot clavar altres coses.

Molts cops és amb qui em duc millor, entre altres coses perquè solen parlar un bon/decent anglès. Algun cop són molt enrotllats i em tracten molt bé... em donen iogurts casolans, pastissets i altres. Altres vegades, m’exploten. Em fan anal centre abans d’hora i aprofiten les estones de repòs entre classe i classe per fer-me fer traduccions no retribuïdes a l’anglès.

Professors
N’hi ha de tots els sexes i de totes les edats. Quan generalitzem amb les persones, tendim a equivocar-nos. No em puc decantar per cap tipologia en concret perquè tant he congeniat amb una persona 40 anys més gran i en teoria més tradicionalista i reticient als estrangers, com m’he portat de cul amb una de jove.

El seu rol a classe també varia moltíssim. N’hi ha que no parlen res d’anglès i a més, els hi sua. A classe, en comptes de cooperar, ja sigui ajudant-me amb les activitats, les traduccions o a controlar els nens, es dediquen a fer papeleo personal. Veure com al seu profe li patina el què s’està ensenyant a classe és un gran exemple pels nens.

No voldria ser injust, i la veritat és que la majoria són molt actius. S’ofereixen com a exemple, ajuden a la canalla i es reuneixen amb tu abans de fer la classe per revisar el temari, et fan propostes, etc etc.

La dona dels cafès
Amb l’arribada del s. XXI, les secretàries han passat a dir-se administratives, haver treballat de cambrer és tenir experiència en restauració, i fer d’escombriaire és ser enginyer de medi ambient. Per por a ferir susceptibilitats, no savia com denominar a aquest agent. Després d’una estona pensant, un intens mal de cap i un parell de gelocatils japonesos, he decidit anomenar-la per la feina que fa, dolgui a qui dolgui.
La seva única funció és preparar-te un cafè o un te cada cop que entres al Shokuinshitsu (aula de professors). Sempre és una dona i en general són molt amables.

Secretària
És a qui li dono el material perquè me’l fotocopii. També és la contable de l’escola. I com que és qui paga a final de mes, tothom li fa la pilota.

Infermera
A cada escola hi ha una infermeria i a dins, una dona que es cuida dels alumnes malalts, tullits, amb cangrena, cirrosi i demés malalties infantils. Potser és degut a la falta de vitamina C -no hi ha taronges en tot el putu país, només hi ha mandarines a alguns llocs i a preu d’or (1,20 € un pack de quatre mandarines)- però sempre, sempre, sempre, hi ha canalla ferida.

Encarregada del menjar
Tot i que els nens mengen a l’escola, aquestes, en general, no tenen cuina. El menjar està centralitzat i es prepara tot al mateix lloc. Després, un camió ho distribueix a les diferents escoles. A cada centre hi ha dues persones, contractades a temps parcial, que ho porten a les aules.
Són aquelles que el primer dia quasi em fan infartar: les qui entren a mitja classe, deixen un carretó tapat i marxen ràpidament.

Encarregada de la paga del menjar
Un cop a la setmana, s’ha de pagar la quota del menjar: 200 ¥ la menjada (1,30 €)...més barato que al Camp Nou :)
Hi ha dues dones que, també a temps parcial, l’únic que fan és recollir la pasta, contar-la, posar-les en els tubs aquells de plàstic dels supermercats i donar-li a l’Ajuntafems.

Jardiner
Els jardins són una autèntica passió pels japonesos. Els hi encanten i s’hi passen moltes hores cuidant-los i fent-los realment bonics. Sempre hi ha flors brotant i dóna molt de goig mirar-te’ls.
Les escoles per tant, no poden ser menys i tenen un senyor encarregat. A vegades, és l’associació de pares qui se n’ocupa.

Manteniment
Hi ha un senyor que es cuida de les reparacions, de canviar fluorescents i etc etc. L’únic que sé d’ells és que són molt educats i que sempre saluden amb un Bon dia tingui.

AET (assistant english teacher)
Aquest sóc jo. El guiri tonto de qui s’enfoten els nens.

Escola
No hi ha ningú que es digui escola. Són les instal·lacions del centre, que en general solen estar molt bé. Un edifici de més de 30 anys ja és catalogat com a vell. La majoria d’escoles són noves, això si, amb un gran inconvenient. Els japonesos estan molt obsessionats amb tot lo americà, probablement encara els hi dura l’haver-se vist superats a la segona guerra mundial, i n’han importat moltes coses, com per exemple, el model d’aules obertes.

Les noves aules no estan fetes amb 4 parets i una porta, sinó que són 3 parets i un passadís obert que comunica 3 ó 4 classes d’una tirada. L’insonorització brilla per la seva ausència i sovint, sents la classe del costat. Realment, no entenc com és que no deixen d'utilitzar aquest sistema.

Totes les escoles tenen un gimnàs-pavelló, un exterior amb camp de futbol i beisbol, i una part amb herba i gronxadors perquè els nens caiguin, es facin mal, s’obrin el cap i així tinguin entretinguda a l’infermera.

Per dins, les escoles són molt grans i plenes de serveis. Però no només hi ha lavabos. També hi ha un laboratori, una o més aules de música amb un munt d’instruments (gairebé cada escola té banda de música), biblioteca, aula d’ordinadors (amb PCs que volen, no aquella kaka de 386 que només aguantaven el solitari i el corazones), vàries aules buides, una aula per treballs manuals, etc etc.

Bé, doncs això és tot per avui. Et deixo que em fan mal les mans de tant escriure.

Intentaré escriure més sovint,

Ioie-chan