Akkeshi

Aquest relat es remonta als mesos de Juliol i Agost i comença així…

Era cap de setmana (x) i la nòvia no hi era (y). Hi ha una equació de primer grau que diu: x+y = bon temps. A mitjans de Juliol es va tornar a donar, i per tant, feia un Sol ben maco i en Choldi-san estava solter i podia sortir a empaitar japoneses.

Així que després de demanar el savi consell del mestre de Kung-Fu de 7è dan, Funaki-san, vaig anar a passar el dia a Akkeshi.
I Akkeshi que la vam encertar -Si, aquesta broma ja és una mica més apurada.
I què hi havia allà?
Per començar, un temple budista amb imatges de l’infern, que segons el mestre pajero és l’únic en tot Japó. No en tinc fotos perquè tot i que ningú ho controla, en teoria no es poden tirar fotos als interiors. Per respecte, em vaig abstenir… em deu venir del meu pare això.

Foto del temple des de fora

Després de la bizarra mescla de budisme i infern, vaig anar a un parc Natural amb un penyassegat força guapo i per on corrien molts d’isards, o com dirien els lladres de l’Ebre cap enllà, renos.

La tercera atracció és que les ostres d’aquella zona són populars arreu de Hokkaido, així que vaig decidir sacrificar-me (per vosaltres) i menjar-ne, per després poder-vos dir què tal. Doncs bé, us haig de donar les gràcies perquè estaven de puta mare. Me’n vaig menjar vuit i me n’hauria jalat vuit més si no fos pel preu.

Quan va tornar la pija de l’Asuka… si nens, ho haig de dir així perquè aquí es veu la diferència de nivell adquisitiu. Uns agafen l’avió el cap de setmana, i els altres sortim amb un cotxe del vuitanta-i-pico i que no és ni nostre.
Clar, li vaig explicar la sortida i es va posar tonta (gelosa). Que sempre fas sortides sense mi. Que jo també hi vull anar. Que la tens massa grossa. Etc. etc.

I què va passar? Doncs que tot i que l’illa és gran i deu tenir uns 2000 bonics paratges on anar a passar el dia, va tocar repetir la mateixa sortida.
Les dones tenen el poder amics, algú ho dubta?

Però és clar, quan ho vam repetir, ella era aquí, i per la regla de tres esmentada anteriorment, va fer mal temps.

Notis la gran diferència. El mateix lloc amb i sense Asuka

Vam anar als mateixos llocs, i evidentment, no ens podíem perdre la millor part del recorregut… la zampada d’ostres. Aquest cop, en un menjador on compraves el menjar i t'ho cuinaves tu mateix a unes graelles. Altre cop, boníssim! I al no cuinar-ho ells, el preu era bastant més baix. Així que el catalanet va sortir doblement feliç: pel jarto de menjar i per haver salvat quatre perres.

Com a novetat respecte l’altra vegada, vam arribar-nos una mica més a l’est de l’illa. Ho vam fer per una carretereta que vorejava la costa i aturant-nos de tant en tant. A destacar, el Tear cape (una forma de cara en una paret de roca) i la Isolated Rock (un roc que sortia de l’aigua, i més blanc de cagarada gavina que l’estàtua de Colom de Barna).

La zona era molt maca, tota verda i plena dels mosquits més grans que he vist en ma vida. Aquest cop i per primera vegada en tota la meva existència, el perjudicat per les picades no vaig ser jo, sinó un altre. En aquest cas, la costella. Per una picada de mosquit, l’Asuka va estar 3 dies amb el braç enrampat de dalt a baix.

I aquí arriba lo graciós del tema. Ara que la reina ja podia tornar a rentar plats, va i un mosquit tigre la pica.
Hay que joderse!
Al final, el pringat, el de sempre.