‘Vuelveee a casa vuelveeeeeee -diu la cançó- por Navidaaaaaad’
De calers i de cabells no me’n sobren, u. I dos, quan se m’acabi el contracte el 31 de Març, tinc l’intenció de baixar (o poc, o molt, o indefinidament). Vaig per tant, postposar el viatge i així donar-vos tres mesos més de tranquil·litat.
Avui em sento generós i us donaré un consell gratis, amics viatgers:
Abans d’emprendre qualsevol viatge, informeu-vos!
Amb ganes de passar el cap d’any fora de Kushiro, només ens vam preocupar de reservar els hotels i el lloguer del cotxe. Va ser una mica de cagada.
Però una casa no es pot començar per la teulada, ni una història pel final. Rebobinem i tornem al principi.
I llei bàsica de Murphy, ‘Si vius a un lloc on mai neva i un dia has de carregar maletes, aquell dia en caurà una d'històrica.’ Bé, ara estic exagerant però uns 30 cms. de neu sí que deurien caure. Així que va tocar fer com els rics i anar amb taxi fins a l’estació.
Aquesta vegada vam decidir fer l’anada i la tornada amb bus nocturn, per estalviar amb el bitllet (sortia a meitat de preu) i amb l’allotjament (dues nits menys d’hotel).
Només pujar al bus i arrencar, comença el ritual. Obro el llibre, em poso a llegir i al cap de dos minuts, quan ja estava entrant a la història, tres, dos, un i apagon general.
Bona nit! El conductor havia decidit que tothom dormir.
Apa doncs, Oyasumi.
Un cop a Sapporo, anem directes a recollir el cotxe de lloguer que ens conduiria pel sud de l’illa durant 4 dies: un Toyota Vitz, cotxe compacte que gasta poquíssim (bé) però amb un avorrit canvi automàtic (buuuu). De fet, a Japó, el 80% dels cotxes no són manuals.
Si mai haig de comprar un cotxe, probablement serà un Toyota. No és que em subvencionin el blog (cosa que estaria bé) però és que sempre que n’he conduït un (Islàndia, Austràlia, Japó), n’he sortit molt content. A més, tinc confiança amb la maquinària japonesa. No en va donen 5 anys de garantia (encara que no sigui el 100% de l’import) als seus productes. O el Toyota del curro mateix. Tot i que sovint em cago amb la tartana, és un cotxe que ha anat passant per diferents mans (tots els profes que en Fumio ha anat contractant) durant vint-i-cinc anys i encara xuta.
Què estava dient abans?
Ah si, les vacances!
L’Asuka fent el xorres.
La primera activitat programada era Shibetsu-ko, un parc nacional, l’atracció del qual en són vàries pistes de trekking que passen a prop d’una zona volcànica.
Hi arribem, preguntem on comença una de les pistes i ens diuen que a l’hivern totes estan tancades. Merda a l’esperdenya.
Cancel·lada la primera etapa del tour, ens n’anem a Shiraoi, poble costaner on hi ha reconstruïda una vil·la aïnu. Per enèssima vegada, recordarem que els aïnu són els pobladors natius de l’illa, ara gairebé extingits (a Hokkaido). Aquests foren discriminats i mofats pels japonesos perquè no tenien escriptura -els coneixements eren transmesos oralment de pares a fills- i perquè tenien problemes quan havien de fer operacions amb números grans -eren un poble primitiu no acostumat a utilitzar xifres elevades.
Tot i que voliem aprendre més sobre els antics moradors de l’illa, no vam poder. Hi vam anar justament el dia en què començaven les úniques vacances de tot l’any: del 30/12 al 03/01. Jo no m’ho podia creure.
El pla B fou anar a Jigokudani (el vall de l’infern), un lloc que segur que no estaria tancat per vacances. La vall en sí estava bé: un paisatge desolat del qual en broten fumaroles sulfuroses, amb una mena de géiser i una enorme bassa de fang bullint, Oyonuma.
I una mica més enllà, a uns
I com no, el toc japonès: la zona està farcida de dimonis en forma d’estàtues que es mouen i parlen, cartells o gegants de cartró guix.
Si, ho sé. Mai deixaré de ser un nen.
Japó és un país de volcans i aquesta és una de les zones on són més actius. Al tornar a casa vam descobrir que totes les guies et recomanen consultar-ne l’estat abans d’anar-hi.
Usu-zan va eructar per última vegada l’any 2000 i va obligar a evacuar la zona. Des d’un mirador -perquè la carretera que porta a peu de volcà també estava tancada per ser hivern- es podien veure les restes de cases destruïdes.
La zona negra a la meva esquena és l’afectada per l’última erupció.
Ben a prop, hi ha Showa Shin-zan, carinyosament anomenat ‘germà petit d’Usu-zan’. Fa només 60 anys era un camp de cultiu i ara és un muntanya de
La resta dels dies els vam passar a Hakodate, principal port de connexió entre Hokkaido i Honshu, l’illa principal del Japó.
Hakodate és potser la ciutat amb més història de Hokkaido. Hi ha edificis dels periodes Meiji i Taisho (anys de la repera) i les restes d’una ciutadella construïda a l’estil occidental.
A tota la ciutat t’hi pots trobar construccions “a l’estrangera”, com ara la fàbrica de la foto de l'esquerra, l'antic edifici del governador amb unes vistes precioses (dreta), o els magatzems del moll (sota).
Des de dalt de la muntanya que es veu al darrera de la foto, es diu que hi ha la tercera vista nocturna més bonica del món, només superada per Nàpols i Hong Kong.
-Qui ha fet aquesta classificació?
-Ni idea. La vista és preciosa. Innegable. Però afirmar lo de la tercera posició és molt atrevit. Dependrà del gust de cadascú, dic jo. Per mi la vista des de
Al pujar al mont Hakodate, anàvem amb presses i ens vam deixar la càmara al cotxe, així que aquest parell de fotos són robades d’internet.
Ja ne
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada