…d’acord, assumi-m’ho…
Hola Xavi, què tal? Com estàs?
T’escric des de la nova capsa de sabates. M’he mudat i ara visc a Nagoya, a l’illa principal del Japó.
Per fi, l’any al pol nord amb aquell fred espanta-pingüins ha quedat enrera.
L’hivern ha estat dur, molt més del què em pensava, però ja s’ha acabat. Ara bé (que vol dir moro), el cabronet es va marcar una despedida sonada.
Suposadament, havia de marxar de Kushiro el dia 1; anar a les oficines del nou curro a la mateixa tarda i començar a treballar l’endemà. Una locura que es va convertir en anada d’olla quan el cabron d’en Déu em volgué castigar pel meu ateïsme i va enviar una tormenta del mil a Kushiro. Tot el dia nevant i amb un vent de l’hòstia. El resultat, la ciutat coberta amb mig metre de neu i tots els vols cancel·lats per forts vents.
Lo millor encara, és que em van canviar el vol a Tokyo per un vol directe a Nagoya. Així em vaig estalviar agafar el tren bala, que em feia gràcia però que val una pasta.
Lo dolent fou l’entrada (directa per la vena) a la nova feina, però això ja és una altra història.
A l’arribar a Nagoya, em vaig haver de treure la jaqueta i el jersei de llana, sota l’atenta mirada dels japonesos que no entenien d’on sortia aquell guiri sumbat vestit com per acampar tres mesos a la cima de l’Evarist, que digui Everest.
Estant a 20 graus, poc s’imaginaven que tan sols dues hores abans, estava a 0 graus.
Un altre contrast: en aquestes dues hores, el teló de fons també va canviar. De paisatges coberts de neu, a cirerers florits en el seu màxim esplendor. Nagoya em va rebre amb els braços oberts. No cal que digui quina part del cos van obrir les japoneses. Després, vinga a passar el motxo.
Trobar els arbres florits fou un toc romàntic, la veritat.
Quan maleta en mà, donava cercles buscant la casa mentre plovien pètals de cirerer, em vaig sentir Ryoga. I és que amics, amb els noms dels carrers en japonès és senzill perdre’t. Molts us haureu enfotut del pobre personatge però ja m’agradaria veure-us per aquí.
Canviant d’acera, que digui de tema…
A Japó se li dóna moltíssima importància a la insistència / persistència (llegeixi’s tossuderia). I de fet, aquesta vegada lo de ‘Quien la sigue, la consigue’ ha resultat ser cert. Tantes hores de tirar currículums i entrevistes han tingut recompensa.
Després de buscar i rebuscar feina, i quan ja estava mentalitzat que no trobaria res i que havia de tornar a Espanya -de fet, ja havia comprat els souvenirs…
Tiru-tiruri-tiruríiiii (va sonar la flauta)
Vaig tenir una enèssima entrevista via webcam un dilluns. El dimecres m’oferien que baixés a fer el training (entrenament) i el dijous acceptava la feina. Això era 10 dies abans de marxar de Kushiro i quan ja tenia el bitllet comprat per anar cap a Tokyo.
Ara, dues setmanes després, ja estic instal·lat al nou xalet, gorrejant internet d’algun veí quan m’assento al portal i el portàtil està fora en direcció perpendicular a la porta (amb una tolerància de +/- 10 graus).
Res, ha estat una entrada ben xorra, però és que estic molt emocionat per començar a escriure un nou capítol de la vida errant. Estic molt content i em feia gràcia plasmar-ho.
Quan tingui lleure, ja t’aniré explicant què tal.
Vinga maco,
ens la veiem
1 comentari:
Què passa Xorx!!!!
Home, he llegit que deies que només tenies una lectora. Pensa que hi ha més d'una lectora catxonda de sentir les teves batalletes per aquesta banda de món!
Una abraçada amic i molta sort a per Nogoya! jeje Nagoya jejejejeje.
Publica un comentari a l'entrada