El viaje de Choldi: Passi, passi, que veurà el piset

I aquí tenim una altra entrada xorra!
Amb el títol queda dit tot: un altre article intranscendent que no us ajudarà a entendre una mica més Japó i la seva cultura, ni l’idioma, ni les seves dones –ho sento Bubu. Res de res. No són més que fotos del nou piset. Un diminitiu que li escau. Ni en Garcialso havia fet mai tan bon ús d’aquest registre lingüístic.

A l’arribar provinent de Kushiro i amb el vol del dia anterior cancel·lat per culpa del putu mal temps, el mànager, qui m’havia de venir a buscar a l’estació, estava treballant. Conseqüència: fer el camí solet.
El dia anterior, via skype, l’Scott em donava les instruccions de com arribar-hi mentre miràvem simultàniament diddlefinger (una mapa de tot el Japó amb les direccions en anglès).

No sé si encara hi ha algú que dubti de l’utilitat d’Internet, però personalment, Internet s’ha convertit en una eïna imprescindible: per mirar la tele, pelis, e-mails, converses, mapes, guies turístiques, tot es fa per la xarxa. No sé què faria si no en tingués a llarg plaç. A curt plaç si que ho sé perquè ara estic a expenses de què un veí enrotllat (encara que ell no ho sàpiga) el tingui obert.

A continuació, foticas de l’exterior de l’edifici i del veïnat.

Vista del ‘City Hime Sunrise’ des del carrer. Per cutres que siguin, tots els edificis tenen noms.

Vista esquerra-dreta del carrer. És un barri residencial molt tranquil. En Choldi Lusei n’és l’excepció però la gent que hi viu, té pasta. Hi ha un munt de Mercedes, cotxes ja de per sí cars i que l’importació els converteix gairebé en un luxe.

Foto de la porta de casa tot burlando la ley (fent allanamiento de morada a ca’l veí per poder enganxar l’entrada sencera). A l’escaló que es veu, és on m’assento per captar l’internet del veí.

Doncs bé, content per haver trobat el lloc sense cap problema, vaig recollir la clau d’on l’havia amagat l’Scott, dono la volta al pany i ja sóc dins.
Les primeres impressions no són bones, i menys quan entres i et trobes un pis petitó on l’únic que hi ha és eco. Zero mobles. Només un rotllo de paper de vàter. Bueno mira, tot un detall. Per lo menys podia cagar.
Mentre esperava que en Darrick (l’altre mànager) em vingués a recollir i portar-me cap a l’oficina, vaig anar a comprar-me uns sushis que em vaig fotre sentat al terra. Una entrada una mica dura, la veritat.
Per la nit, després d’anar a l’oficina, em van regalar una nevera i un futon (aquella mena de matalàs que es fa servir al Japó).

Nit 1: Nevera i llit.

Nit 2: Aliments bàsics, cerveses i més paper de cul. No és plan de passar-ho malament en cas d’un apreton. Cagar a gust és una necessitat bàsica.

Nit 3: Arriben els trastos enviats de Kushiro. Cafetera, forn, mantes, bullidor d’arròs. La cuina comença a agafar forma.

L’entrenament per conèixer els nous mètodes, llibres i procediments de l’empresa fou súper intensiu: un dia! Més ràpid que els cursos d’ ‘aprenda chino mandarino en dos días de CEAC’. L’endemà ja començava a currar. Entre això, preparar classes i familiaritzar-me amb els llibres, van ser un parell de dies de no poder buscar RES pel pis. Un parell de dies amb un menjador buit.

L’improvitzat centre neuràlgic de l’apartament era el futon, on hi menjava, dormia, llegia, preparava classes, etc.

Nit 4: Pel matí, preparar classes. Per la tarda, currar. Per la nit, després de passar pel tot a cent i deixar-me els calers comprant coses ‘made in China’, ja tenia plats, coberts, bols i una copa de vi. Curiosament, els tot a 100 tanquen a la 1 am. Per què? Qui coi necessita coses del tot a 100 a mitjanit?

Nit 5: Cap de setmana. Cap a una botiga de mobles de segona mà, on per 25000 ¥ (uns 150€), vaig trobar una rentadora, un sofà i una tauleta.
Tenir on sentar-te canvia molt les coses. Un luxe. Ple de goig, l’endemà feia i penjava els quadres.

Dia 6: Vaig a una botiga d’uns avis a comprar pots i paelles. I si amics, hi ha avis podrits a tot arreu. Dient això, em refereixo a ancians amb aquella tos xunga que comencen a tossir i no saps si marxaràs sense pagar perquè qui t’havia de cobrar ha passat a millor vida.

Nit 7: M’arriben per missatgeria unes cortines que ha comprat l’Asuka. Tot un detall. La putada és que les va comprar ‘una xorra Rossell’ curtes (30 cm.) i em continuo despertant cada dia amb els primers ratjos de Sol.

Dia 8: Descobreixo que assentat al portal amb l’ordinador a la falda, puc gorrejar internet d’algun veí. Gran troballa.

Dia 10: De bon matí, ens trobem amb l’Scott, anem a un Home Center, una macro-botiga amb coses per la llar i amb mobles tipus Ikea. 15000 peles més i ja tenia totes les peces. Només faltava muntar-les.

Nit 12: Dues nits després, acabo els puzzles. Durant el dia, encara anava de cul, llegint-me el material i preparant classes. Tornava a casa entre les 21.00 i 22.00, sopava i intentant entendre les instruccions en japonès, collava peces. Per alegria dels veïns, l’últim cop del martell el donava a les 2 am de dissabte a diumenge-me-la.

Dia 15: Descobreixo un altre tot a 100 al costat de l’estació i acabo d’equipar la casa amb els 4 detallets xorres i prescindibles però que fa gràcia tenir perquè fan llar.

Nit 20: 20 dies després, ja està el pis en el seu estat definitiu, amb nevera i rebost plens. Malgrat que hi hagi un macro-terratrèmol i la ciutat es quedi incomunicada, no moriré de gana. De sed tampoc, tranquils.

Apa-li, ja que em fa il·lusió, us ensenyo el piset. No és gran cosa però em fa molta il·lusió comparar l’abans i el després.

ENTRADA I CUINA