Gujo Hachiman (1)

El conte de Gujo Hachiman
(una història pels nens i pels nens que portem a dins)

Hi havia una vegada un senyor que es deia Endo Morikazu i que tenia molts, molts calers. Això fou molts de temps enrera, en una terra on en comptes de forquilla feien servir palillos, i en comptes de ganivets, tallaven els bistecs amb espases katanes. Hi havia gent molt hàbil utilitzant-les i se’ls anomenava samurais, qui també feien servir les katanes per jugar a la guerra.

Corria l’any 1559 i llavors no hi havia internet, ni cotxes ni telèfons. La gent s’entretenia veient teatre, xerrant o fent l’amor. Els e-mails no s’havien inventat; les persones s’escrivien cartes i com que no hi havia cotxes, es desplaçaven a peu, a cavall o amb carro si tenien un sarró gros i ple de monedes.

Ja sabeu que a la gent gran li agrada posar noms i números a tot. Els fa sentir millor. Els europeus anomenaren aquell moment anal temps ‘edad mitja’. Però la nostra aventura no passà a Europa sinó a Japó, i allà es coneix com a Shusei. Aquesta época està marcada perquè senyors acaudalats (daimyos) no feien gaire cas a l’emperador (shogun). Es dedicaven a lluitar uns contra altres per aconseguir més i més. Si nois, els grans són així. Tenen molt i sempre volen més. Es senten feliços mirant una llibreta bancària, un tros de paperot on només hi ha números. I com més zeros hi ha, més contents estan -cosa que no entenc, la senyo sempre diu que zero és igual a res. Incomprensiblement, tenir molts zeros els fa més contents que tenir una pala i una galleda i poder anar a la platja i fer cocons o castells. Així és la gent gran.

Endo Morikazu, que també era un senyor gran, volia un shiroyama (un castell a la cima d’una muntanya) per a protegir lo seu i controlar als demés. El lloc escollit fou Gujohachiman. L’home, que l’únic que sabia fer era manar, va manar a un senyor pagés construir-lo. El senyor pagés, una persona molt més útil i interessant que un rei, va plantar unes llavors d’opus caementicium i al cap d’un temps, va créixer un castell japonès amb torres de vigilància.

-I per què a la cima d’una muntanya?
Perquè buscava un bon lloc on edificar el seu castell.

-Per què quan fem un castell a la platja el fem lluny de l’aigua?
Perquè si el fem aprop, la primera onada el desfarà, oi?
De tal manera, el senyor Endo volia una casa que li durés molt de temps, i la va fer a la cima d’una muntanya.
Des del seu balcó, podia vigilar els seus estimats i ben tractats pobletans i si mai apareixia un drac malhumorat, li podia tirar fletxes. En aquella regió hi habitaven moooolts de dracs i tothom sap que els dracs i les persones que mengen guindilles vermelles treuen foc per la boca. Això fa que no tinguin gaires amics. Ja ho sabeu marrecs, si voleu molts amics, no en mengeu.

En aquell temps, les cases es feien de fusta i probablment ja saveu que al foc li agrada menjar-se la fusta però al marit d’aquesta, l’home, no li agrada gens que li posin les banyes. I per evitar que la dona es posi tan calenta que es socarrimi, els agrada tenir aigua ben a prop per a poder refrescar-la.
A falta d'un, el poble de Gujohachiman està enmarcat per dos rius i és un destí bastant comú pels domingueros pixapins dels segles XX i XXI que volen anar a pescar.

Un pobre noi de la nostra terra a qui ningú estimava, es va veure obligat a emigrar i després de voltar i voltar, va anar a parar a aquesta terra on tingué lloc la nostra història. El nom d’aquest noi era Jordi i passà de ser un rodamon qualsevol a un famós cavaller celebrat arreu. Diu la llegenda que va matar a un drac i que de la seva sang en brotà una rosa que li va donar a una de les seves fans però això ja és una altra història.

Ara a dormir que ja és tard.

Bona nit.