Barba-roja

Continua l’ejaculació Kurosawa

…i ja van unes quantes esquitxades.

Barba-roja

赤ひげ (Akahige)

Director: Akira Kurosawa

Any: 1965

Durada: 180 minuts

Ens hem de rendir, altra vegada, davant la seva enèssima obra d’art. Baixem-nos els pantalons i masturbem-nos. El cine és art, i Kurosawa un gran artista.

No podríem entendre la pintura espanyola sense parlar de Velasco, Picasso o Miró.

Tampoc podríem entendre el setè art japonès sense tragar-nos les pel·lícules d’Akira Kurosawa.

Alguns detractors l’acusen de no saber fer pel·lícules curtes. És cert. Acostumen a ser llargues, però i què?

Si t’agrada el futbol i la final de la Champions acaba 3-3 amb un joc espectacular, benvinguda sigui la pròrroga. És un temps extra a disfrutar, no?

Què importa doncs que una bona pel·lícula duri tres hores?

Assenteu-vos doncs, relaxeu-vos i disfruteu d’un altre gran clàssic.

Argument

Noboru Yasumoto s’acaba de graduar en medicina en una escola holandesa de Nagasaki i és assignat com a interí en una clínica rural d’Edo (l’actual Tokyo). Noboru és un jove arrogant i s’oposa totalment a la idea de treballar-hi. Ell aspira a convertir-se en el metge del shogun i no a treballar en una clínica per gent pobre. L’opinió se li ratifica al conèixer el seu tutor, el doctor Kyojio Niide (àlies Barba-roja) de qui creu no poder-ne aprendre res.

El jove Yasumoto poc a poc anirà veient que sí en pot aprendre molt, tant de metge com de persona. Alhora que un gran doctor, Barba-roja té mà dura amb els bergants i no dubta a cantar la canya a qui sigui, independentment del seu estrat social.

Barba-roja el farà caure del seu núvol i li farà veure que la medicina no és una eïna per fer-se ric. El rol real d’un doctor és emprar els seus coneixements per ajudar als pacients, gent de carn i ossos que pateix.

Akira Kurosawa es va fer famós per les seves pel·lícules èpiques de samurais. Tot i agradar-me molt, no crec que siguin les millors. En té de molt més humanes que les superen.

En aquestes pel·lícules més mundanes, Kurosawa fa una lectura crítica del sistema però mai l’ataca o l’intenta canviar. Enfoca les injustícies des del punt de vista de qui les pateix. I en comptes de proposar solucions, mostra personatges dòcils que intenten apaivagar el mal sistema que els ve donat.

És un punt de vista més que discutible, sobretot per a ments occidentals, acostumades a plantejar-se les coses, a buscar solucions als problemes i a rebel·lar-se contra el sistema. Per què posar 25 pedaços a uns pantalons amb 25 forats? Per què no tirar-los i comprar-ne uns de nous?

Però Kurosawa té Fe en l’individu i el cine no deixarà de ser cine.

Una pel·lícula és una història de ficció que mirem per ser enganyats. I dintre aquest món també és maco que hi hagi personatges bons i sacrificats pels altres.

Durant les tres hores que dura la cinta, ens trobarem amb subtrames dintre la trama. S’alternaran històries de diferents personatges que de cop agafen protagonisme i després desapareixen, com un estel fugaç que passa desapercebut fins el moment que cau i desapareix.

Aquesta cinta és impossible veure-la sense emocionar-se. Hi ha escenes que farien plorar a un ull de vidre.

Tràiler (en versió original)