The Yakuza

La majoria de pel·lícules estrangeres ambientades a Japó són una merda. Hi ha molts errors, tiren de tòpics i reflecteixen pèssimament la cultura del país.

Però, tota regla té les seves excepcions i la pel·lícula d’avui n’és una.

The Yakuza

Director: Sidney Pollack

Actors: Robert Mitchum, Ken Takakura

País: USA/Japó

Any: 1974

Duració: 123 minuts

Sobre la yakuza

L’origen de la yakuza “la màfia japonesa” es remunta al s. XVII. Amb la desaparició dels senyors feudals, molts samurais es quedaren sense feina i passaren a protegir regions a canvi de menjar. Més endavant, aquests grups es van anar fent forts i van començar a controlar la prostitució, el contraban i el blanqueig de diner. Ja al s. XX, les seves influències es van estendre a les apostes, a la construcció, a la pornografia, al tràfic de drogues, etc. Després de la segona guerra mundial, bandes amb ideologia d’extrema dreta van començar a extorsionar polítics. Vaja, que la yakuza no són quatre pelacanyes buscant merder sinó una xarxa de crim organitzat amb molta influència.

Els clans yakuza són extremadament jeràrquics i tenen un tatuatge distintiu per diferenciar-se de la resta. El tatuatge base del clan és petit, i llavors, com més amunt de l’escala estigui l’individu, més gran serà el seu tatuatge. Aquestes ampliacions solen contenir elements de la mitologia japonesa.

A Japó no ha arribat la moda d’embrutir-se la pell amb un tatuatge perquè “fa maco”, entre altres coses perquè es relaciona directament amb els yakuza.

Tot i que tallin bastant el bacallà, la majoria de la població preferiria que no existissin, i no volen ni sentir-ne ni barrejar-se amb ells. És per això que a molts banys públics les persones tatuades tenen prohibida l’entrada.

Els nens mullen el llit pensant en ells i com que a Japó no hi ha l’home del sac, les àvies utilitzen els yakuza per a traumatitzar els seus néts. És broma, això m’ho he tret de la màniga, però el què sí és cert és que els fills dels yakuza solen ser marginats pels altres nens i la majoria de famílies no volen tenir-hi res a veure. Tenir un familiar yakuza pot portar problemes a l’hora de casar-se. Encara que el casable no tingui res a veure, s’han donat casos en què l’altra família s’ha oposat al matrimoni pels possibles problemes que podria comportar.

Diuen que els yakuza segueixen un codi d’honor molt estricte. Encara a dia d’avui, quan algú es deshonra a sí mateix o als seus superiors i demanar perdó no és suficient, s’ha de tallar la part superior del dit petit. Aquesta pràctica és coneguda com a yubitsume.

El yubitsume també es practica quan algú abandona el clan.

The Yakuza, la pel·lícula

Ja posats en context, anem a parlar de la peli. Com us deia abans, crec que és una de les poques produccions estrangeres que han aconseguit reflectir bé aspectes de la societat japonesa: el concepte d’honor, el contrast entre la cultura japonesa tradicional i la contemporània, la diferent percepció d’orient i d’occident, etc.

La pel·lícula m’ha encantat; la temàtica, el guió, els diàlegs, els actors, la fotografia, tot està bé. Cent per cent recomanable.

Sinopsi

Harry Kilmer va a Japó a rescatar la filla d’un amic. Allà es retrobarà a Eiko, amb qui va tenir una relació que no va funcionar per culpa de Ken, el germà d’ella. Ken és un ex-yakuza que odia a Harry pel fet de ser americà, però alhora s’hi sent en deute per haver salvat a Eiko després de la guerra. Al final, accedeix i l’ajudarà a rescatar la noia.

Com que no hi ha hagut pebrots de trobar el tràiler, us deixo el principi de la peli: