Tsuwano

Continuem amb el tour nadalenc per Chugoku, l’oest de Japó.

Prefectura de Shimane

El segon dia tenia planejat visitar i passar la nit a Tsuwano, un poblet de la prefectura de Shimane. El lloc es pot fer en 3 o 4 hores tranquil·lament. Per acabar d’omplir el dia, vaig tenir la brillant idea d’improvisar i aturar-me a Iwami, a mig camí entre Matsue i Tsuwano.

Iwami és famós per les seves mines de plata, declarades patrimoni de la humanitat per l’Unesco. En plena revolució industrial europea, Japó encara vivia el seu període d’isolament. Les innovacions tecnològiques no van arribar i les feines es van continuar fent de manera tradicional. Gràcies a això, el paisatge d’Iwami no es va veure gaire afectat i l’aspecte actual de les mines és el què devien tenir segles enrere.

Iwami va continuar amb el comerç de plata fins entrat el segle XX. No recordo si les mines van tancar perquè s’havia esgotat la plata o perquè les extraccions havien deixat de ser viables. Avui en dia n’hi ha un parell d’obertes com a atracció turística… o això és el què deia la guia…

A l’arribar al poble i agafar el caminet cap a les mines, em surt un paio del punt d’informació i em posa els braços en creu (que en japonès significa que no). Al preguntar què passa, em respon que ‘Camí tancat. Cap mina oberta’.

La cara de tonto que se’m va quedar devia ser èpica. Eren les 8 del matí i entre tren i bus havia tardat unes dues hores en arribar a Iwami. Estava perdut en un poble enmig del no res i la temperatura rondava els zero graus. El bus de tornada passava al cap d’una hora i no hi havia ni una trista cafeteria on combatre l’hipotèrmia. Per matar l’estona, vaig anar a voltar els carrers desèrtics del poble fantasma.

Iwami és la localitat perfecta per fer una peli de terror de miners japonesos que rapten i torturen a estrangers perduts.

Entrada a les mines de Rakanjigo (evidentment, tancades)

Tsuwano

Mapa de la ciutat

Entre pitos i flautes arribava a Tsuwano a les 14,00 h. Vaig anar de pet a l’hotel per deixar la maleta i començar ràpidament la ruta pel poble. El primer lloc a visitar va ser Santa Maria-sei-do, una petita capella de fusta enmig del bosc.

Santa Maria commemora la mort de 36 màrtirs cristians perseguits i executats pel govern militar del segle XVI. Em sap greu per ells però em pregunto si als infidels morts per la Inquisició també se’ls considera màrtirs. Parlant en plata, o tots moros o tots cristians.

De Santa Maria surt un petit sender a través del bosc que va fins a Kakuozan Yomeiji. Segons la guia, “un pequeño templo con excelentes mamparas pintadas y un excelente jardín”. Res més lluny de la realitat. “Los años mozos del templo” ja havien passat i el què hi havia era un temple tancat i bastant descuidat. Tenia pinta de portar uns mesos abandonat.

I després del temple budista, cap al santuari xintoista de Taikodani Inari. De la mateixa manera que tots els catalans estem orgullosos de Canet, els japonesos ho estan de la seva antiga capital. Molts municipis s’autoproclamen “la petita Kyoto”. Tsuwano és un d’aquests llocs i el motiu és que Taikodani Inari s’assembla una mica al santuari de Fushimi Inari de Kyoto –si més no, hi ha un munt de toriis.

Per arribar a dalt has de pujar mil escalons i tants toriis.

La benvinguda: el primer pòrtic

Més. I més. I més.

…altos en el camino…

I aquest és el santuari que t’espera a dalt.

En acabat, un altre ascens: les ruïnes del castell de Tsuwano. Teòricament s’hi podia arribar en telecadira però per tercera vegada en el mateix dia, la guia em va enganyar. El telecadira no funcionava i va tocar pujar a poteta. Mirant la part positiva, la mitja hora d’ascens va fer quedar-me amb un jerseiet prim de màniga llarga a ple hivern.

Del castell no quedaven més que quatre muralles però les vistes eren precioses.

Vista de Tsuwano des de les ruïnes del castell

Per acabar de rematar el dia i ja després del descens, vaig anar a passejar per Tonomachi, el casc antic de Tsuwano. Les cases daten de l’època feudal i el carrer principal està emmarcat per dos regs d’aigua a costat i costat. El moment més fotogènic de l’any és a l’estiu amb els lliris florits.

Els regs estan plens de carpes nedant amb la boca ben oberta esperant que els tiris menjar.

A Tonomachi també hi ha destil·laries on et deixen tastar el sake sense compromís. Evidentment hi vaig anar –per fer passar el fred, no us penseu pas. Al final però, em sentia malament i em vaig veure obligat a comprar una ampolla. Remordiments més moment de lucidesa van dur-me a la conclusió: ‘Hòstia, mira! El regal de Nadal de la parenta’. Sí, ja ho sé. Sóc molt dolent per això dels regals. Us podeu imaginar la seva cara quan el va veure.

En fi, que una vegada més, queda corroborat allò que una miqueta d’alcohol eleva la temperatura corporal i ajuda a combatre el fred, però que les idees sorgides a la barra d’un bar no sempre són tan bones.

Destil·leria de sake a Tonomachi, Tsuwano

Resumint el dia, Tsuwano em va agradar molt, el vaig trobar un poblet encantador. Moltes guies no l’inclouen en els seus itineraris típics a Japó, cosa que entenc perquè està una mica allunyat de tot. Però si estem en el país i disposem de més temps, sí que és un lloc on recomanaria anar.