Iwakuni

La següent parada del viatge va ser a Iwakuni, altra vegada a la prefectura de Yamaguchi, dos noms, com sempre, fonèticament molt agradables, i que es presten a ser utilitzats en discussions del tipus ‘ets un tros d’Iwakuni’, ‘i tu, un cap de Yamaguchi’.

No em voldria fer pesat però la veritat és que Yamaguchi-ken em va sorprendre molt. És una comarca que turísticament no està massa explotada i on hi ha teca per al menys cinc dies. Recordem que en aquest mateix tour, abans havia estat a Shimonoseki, Yamaguchi, Akiyoshi, Hagi i Tsuwano.

Iwakuni a Japó

Curiosament o no, a Iwakuni, tots els llocs d’interès es concentren a la mateixa part de la ciutat, aquesta:

Per arribar-hi, agafarem el retro-bus davant de l’estació. Nota: Als japonesos els fascinen els mitjans de transport i els seus diferents models. Com que aquest només existeix aquí, pujar-hi és per a molts una atracció més de la ciutat.

El retro-bus d’Iwakuni

El pont Kintai-kyo és un dels punts d’interès. Admirat des de fa segles, és la icona de la ciutat. Apart de bonic, el Kintai (de bistec) té una característica sorprenent: fou construït al 1673 sense utilitzar un sol clau. El pont té cinc voltes que s’aguanten sobre quatre enormes pilastres de pedra.

El Kintai-kyo de nit

El pont original havia aguantat gairebé tres segles en peu, però al 195o, un tifó va provocar una riuada que es va endur el pont. En aquells moments, el país estava en plena postguerra i els patrimonis històrics i culturals no s’havien pogut mantindre/preservar com es devia... lògic si pensem que prou feina tenien els pobres nipons per a poder menjar. El pont va caure, però en només tres anys ja tornava a estar construït. Un exemple més de la capacitat de sacrifici i tenacitat dels japonesos.

Una amb mi, per a què quedi constància en els anals de la història. -Si, era 31 de desembre i feia un fred que se les pelava.

La part negativa és que amb l’excusa del manteniment, has de pagar per creuar el pont. La part positiva és que 100 metres més enllà hi ha un altre pont, gratuït, que porta al mateix lloc.

A l’altre costat del riu hi ha el parc Kikko, on havia viscut la família Kikkawa, senyors feudals durant l’època Edo. Dintre el recinte del parc mateix hi ha la residència Mekata, un clan samurai de rang mig:

Just al costat hi ha un petit “museu” amb serps blanques. Degut al clima, als minerals de l’aigua d’aquell riu i a no sé què més, a Iwakuni hi ha serps albines. Diuen que porten sort i ara estan en perill d’extinció. Deu ser per això que fa temps que l’únic gordo que cau a Iwakuni són els lluitadors de sumo.

També pel rècord, vaig entrar-hi, però no us ho recomano. Es paga entrada i el què es veu és el què hi ha a la foto: dues serps dintre una vitrina. La visita dura 2 minuts, contant el treure’s el moneder de la butxaca i el treure i guardar la càmera.

Al mateix parc hi ha el santuari de Kikko. No és espectacular però si que és un lloc maco on fer una passejada.

D’Iwakuni també en destaca el seu castell, l’Iwakuni-jo, originàriament construït al segle XVII en un emplaçament fantàstic. Ubicat al dalt d’un turó era fàcil de defensar, el propi riu li feia de fossa i tenia unes vistes fantàstiques per a gaudir d’un mojito o una sakerinha des de la terrasseta. El problema és que només cinc anys després d’haver-lo construït, el shogun, el cap militar del país, va decretar enderrocar-lo. Que dolenta és l’enveja!

L’actual és una reconstrucció de formigó feta al 1960.

Aquestes són les vistes des del castell:

Vista del Kintai-kyo des del castell