Festivitats (Gen-Mar)

Gener

• 1 de gener: “Shogatsu”(any nou)

-Ja explicat anteriorment-
És la festivitat més important de l’any i la gent acostuma a anar al temple i jalar el tradicional menjar de cap d’any. La gran majoria s’envia les postals d’any nou i es decoren les entrades amb kadomatsu.

• Segon dilluns de gener: “Seijin no hi” (Festa de la majoria d’edat)

Es fa una cerimònia pels qui es convertiran en majors d’edat en el transcurs de l’any. Al Japó, la majoria d’edat és als 20, i és quan hom pot votar, començar a fumar i beure (legalment, ni que desir tiene).

Es celebra per tot el país i els homenatjats es posen el vestit formal tradicional.

Febrer

• 3 de febrer: “Setsubun” (Inici de la primavera)

Tot i no ser un dia festiu nacional, es celebra cap a principis de febrer i marca l’inici de la primavera. Es tiren mamemaki (mongetes) fora de casa mentre diuen ‘cosa arenyenca fora del ventre’ ó ‘oni wa soto, fuku wa uchi’ (lit. fora el diable, dintre la bona sort).
En aquest dia, cadascú ha de menjar un número de mongetes igual al de la seva edat.

A algunes parts del Japó, es creu que perquè la sort et somrigui, t’has de menjar en silenci un futo maki (un rotllo de sushi gruixut), mirant cap a una determinada direcció. Aquest any, per exemple, era direcció nord.

• 11 de febrer: “Kenkoku kinen no hi” (Fundació de la Nació)

Segons els historiadors, aquest dia de l’any 660 ac, va ser coronat el primer emperador japonès.

Des de després de la guerra que no està massa ben vist penjar banderes i mostrar símbols nacionalistes. No hi ha per tant, ni grans festes en honor de la pàtria ni butifarrades contra la japonositat.

Imatge de l'època Meiji de l'emperador Jimmu.

• 14 de febrer: “Sant Valentí”

En aquest dia, les dones regalen xocolata als varons que considerin importants en les seves vides. També se’n regalen al jefe i als companys de feina.
Els homes no han de regalar res aquest dia.
A Japó hi ha una gran cultura de regals i contra-regals (i de consumisme, per què negar-ho?) Així doncs, aquesta festivitat treta de la màniga no és més que consumisme en estat pur.

Març

• 3 de març: “Hina matsuri” (Festival de les nines)

Conegut també com a ‘festival de les nenes'. Les famílies preguen per la felicitat i l’èxit de les seves filles.
Dintre de cada casa (i escola) s’exposen nines vestides amb roba cortesana de l’època Heian en una mena de maqueta escalonada decorada amb flors de presseguer. Moltes d’aquestes figures valen un paston i es transmeten de generació en generació.

L’origen és xinès i prové d’una costum de transmetre la mala sort a una nina i després abandonar-la a un riu.
Aquestes figures s’exposen uns dies abans del tres de març. Es diu que tota aquella qui oblidi retirar les figuretes abans de la nit del tres al quatre, tindrà mala sort i tardarà a casar-se. Això explica que hi hagi tanta soltera suelta pel país.
Aquest dia, és tradició beure (molt) sake dolç i menjar sushi chirashi i pastissets mochi

• 14 de març: “Dia blanc”

El dia agafa el nom del color del sucre. Fou creat per l’associació de fabricants de dolços (o un nom similar). Vaja, un altre manigation. Lo sorprenent, almenys per a mi, és que la gent ho segueix.
És la contrapartida del Sant Valentí, i ara són exclusivament els homes qui es rasquen la butxaca i regalen xocolates i dolços.
Consumisme 2.0.

· 20 de març: “Shunbun no hi” (Equinoci de primavera)

El poble japonès és un dels únics que encara continua admirant la natura amb molta devoció. Una prova n’és aquesta festivitat dedicada en senyal d’agraïment.
Molta gent visita les tombes dels seus avantpassats, les renta, arregla el lloc i ofereixen flors.

A alguns llocs del Japó, els cirerers ja floreixen per aquestes dates. Malgrat que és un espectacle bellíssim, és molt efímer; no duren més d’una setmana i el màxim esplendor solen ser entre tres i cinc dies. Els parcs s’acostumen a omplir de gent fent pícnics.

*Nota d’autor: Les festivitats marcades en negreta són festius nacionals.*

Pista de gel urbana

Estimat diari,

Avui, per variar, t’escriuré en plan nyi nyi nyi.
I és que hi ha quelcom que em sorprèn i m’emprenya molt a la vegada.

Cada any, neva o molt o moltíssim en aquesta puta illa. És molt maco veure caure la neu i com els carrers queden tot blancs. El problema és que fa més d’un mes que estem sota zero i la neu no es fon. Al contrari: s’ha compactat i congelat. El carrer és una autèntica pista de patinatge.
M’estic plantejant sèriament comprar-me uns patins per desplaçar-me.
Els hospitals estan plens de gent, sobretot gent gran i nens, qui amb una relliscada s’han trencat tres cames o dos braços. L’estadística diu que cada any, dues persones la palmen perquè relliscant s’han obert el cap.

Apart de ser molt emprenyador no poder caminar normal pel carrer -tardo 15 minuts en fer un trajecte que abans en tardava 5-, és que és perillós. Anar a comprar el pa s’ha convertit en un esport de risc. I a sobre el pa és de motllo guarro. Si fos aquell d’Arenys de munt encara valdria la pena el risc però és que ni la recompensa és bona.

Em sembla vergonyós que un país capdavanter com és Japó no es preocupi d’aquestes coses. Tant costa tirar sal? És a tot el país igual? O is Kushiro different?
No val l’excusa de que no guanyarien per sal perquè a Kushiro no plou/neva massa. De fet, ha nevat una única vegada, al 27 de desembre. Avui, tres setmanes després, 16 de gener, els carrers encara estan fets un fàstic.
Espero no convertir-me en una víctima més pel recompte estadístic i que d’aquí uns anys, les autoritats mirin enrera i diguin ‘Hosti mira, al 2008 la van palmar 2 japonesos i 1 de Canet’.

Les escoles aprofiten el clima i amb un tancat, munten una pista de gel. A part de ser utilitzada com a camp per l’equip d’hoquei de l’escola, s’utilitza a les hores de gimnàsia.

A l'esquerra, tres operaris polint la pista a l’escola primària de Tottori. A la dreta, alumnes de quart de l’escola Seimei formant files per la classe d’educació física.

**Per negligència ‘léase negadisme informàtic’, aquest post no va ser publicat en el seu dia. Avui remenant pel blog l’he vist guardat com a borrador i he decidit publicar-lo.**

Ara és ja març. Després de 4 llargs i freds mesos, sembla que el clima comença a canviar. El termòmetre torna a marcar positiu – vam estar dos mesos amb una màxima de -2° – i els cirerers ja comencen a florir al sud del Japó.

Al final no em vaig comprar patins per anar de casa al curro però si que vam anar a patinar un parell de vegades.

El sex instructor, donant classes a la canalla.

L’altra noia no és cap amant, tranquil·les. És la Zhaniya, una noia de Kazakhstan, com el fals Borat.
A ella, la peli no li va fer cap gràcia perquè un munt de gent s’ha tragat la de burrades que s’hi arriben a dir sobre el seu país. Li han fet preguntes tipus és veritat que al teu país, totes les dones són putes?
Increïble!
No cal dir que ni l’actor ni el nom del personatge són kazakhs; les imatges del seu suposat poblat són a Romania i tot el què s’explica a la peli és un enganya bobos per enredar als americans. Es va escollir aquest país perquè simplement és un gran desconegut.

Ja, mata ne

Calendari festiu japonès

El calendari japonès està carregat d’events i dies especials. Festius i no festius, tradicionals o d’importació, amb significat o xorres però n’hi ha un munt. Després de gairebé un any per aquestes contrades, he intentat fer-ne un recopilatori.
Ara, amb tants que n’hi ha, segur que me n’he deixat algun.
Realment, val la pena tenir un bon calendari per no oblidar-te de cap festivitat i evitar que et titllin d’immigrant inadaptat.

A diferència d’Espanya, sí un festiu cau en cap de setmana, no es segueix el procediment ‘Pica-te-la amb dues pedres’ sinó que el dia de festa es passa al dilluns següent. És el sistema anomenat ‘dilluns feliç’.

Posats a comentar, anem a desmuntar un mite urbà que molts ens haurem tragat amb patates: la vaga a la japonesa.
No sé qui s’ho va inventar i menys qui ho va divulgar, però malgrat l’extensa creença que aquesta pràctica ve del Japó, és FALS!
Que els japonesos respecten molt el treball, és innegable. Que es sacrifiquen –voluntària o forçosament- fins a límits inimiginables, també. Però lo de treballar hores extres no retribuïdes per crear un excés d’stock és un bulo.
Comentant això al jefe, l’home flipava. ‘Vaga a la japonesa? Per què “a la japonesa”? Però si aquí, això no ho fem.’

Un altre punt: les vacances.
Aquestes varien moltíssim de feina a feina: la durada, si són seguides o no, si l’empresa te les paga, etc.
El cas d’en Choldi-sensei i de la resta de professors estrangers és una mica de privilegiats. Tenim les mateixes vacances que els alumnes de primària -unes vuit setmanes l’any, i a diferència dels profes de primària, no hem d’anar a l’escola a preparar papeleos pel curs o trimestre següent.
Això sí, aquelles setmanes no les cobrem.

A continuació us adjunto un llistat dels dies assenyalats del calendari japonès, sense tenir en compte les festivitats locals de cada poble o regió.
Els què estan en negreta són festius nacionals, i com podeu comprovar, n’hi ha gairebé un cada mes. Vaja, que tan malament no s’hi viu al Japó.

Dia	Nom japonès	Traducció
1 de gener	Shogatsu	Any Nou
Segon dilluns de gener	Seijin no hi	Festivitat de la majoria d’edat
3 de febrer	Setsubun	Inici de la primavera
11 de febrer	Kenkoku kinen no hi	Fundació de la nació
14 de febrer	(Valentine’s day)	Sant Valentí
3 de març	Hinamatsuri	Festival de les nines
14 de març	(White day)	El dia blanc
20 de març	Shunbun no hi	Equinoci de primavera
8 d’abril	Hana Matsuri	Festival de les flors
29 d’abril	Shōwa no hi	Dia de Showa
3 de maig	Kenpō kinenbi	Dia de la constitució
4 de maig	Midori no hi	Dia verd
5 de maig	Kodomo no hi	Dia dels nens
7 de Juliol	Tanabata	Festival de les estrelles
Tercer dilluns de Juliol	Umi no hi	Dia del mar
13-15 d’agost	Obon	Dia dels difunts??
Tercer dilluns de septembre	Keirō no hi	Respecte pels ancians
23 de septembre	Shūbun no hi	Equinoci de tardor
Segon dilluns d’octubre	Taiiku no hi	Dia de l’esport i la salut
3 de novembre	Bunka no hi	Dia de la cultura
15 de novembre	Shichi-go-san	Set-cinc-tres
23 de novembre	Kinrō kansha no hi	Dia de les labors
23 de decembre	Tennō tanjōbi	Aniversari de l’emperador
24-25 de decembre	(Christmas)	Nadal
31 de desembre	Omisoka	Fi d’any

En posts posteriors, adjuntaré fotos i escriuré detalladament sobre cada una d’aquestes festivitats. És una amenaça.

Abashiri i el mar d'Okhotsk

Hola amics,

Fa un parell de setmanes vam anar a Abashiri, al nord de Hokkaido, a veure el mar gelat d’Okhotsk.

El mar d’Okhotsk està limitat per Kamchatka a l’est, Hokkaido al sud, l’illa russa de Sakhalin a l’oest i la tropical Sibèria al nord. D’aquesta última, se’n despengen blocs de gel que fan que aquest mar sigui pràcticament innavegable a l’hivern.

Portats per la corrent, alguns icebergs arriben i s’acumulen a la costa nord de Hokkaido. El resultat és una capa blanca que cobreix la mar, i l’aspecte, el d’un mar glaçat. Si fóssim pulcres, li diríem ‘el mar amb plaques suradores de gel d’Okhotsk’ però per mandra, ho escurçarem i li direm ‘el mar gelat d’Okhotsk’.

Abans, aquest fenomen natural era molt més espectacular que avui en dia. Els icebergs arribaven a la costa i la corrent marina feia que s’apilonessin i quedessin uns blocs de fins a 4 m. d’alçada. Ara, degut a l’escalfament global, “només” arriben trossos de gel trencat. De totes maneres, l’efecte és espectacular.

Això, junt amb el festival de la neu de Sapporo, eren les dues coses que em feien més il·lusió veure de Hokkaido.

L’honorable Fumio ens deixà el cotxe pel cap de setmana. Així que dissabte matí ens llevarem a les 7,00 i carretera i manta. Aviat, si. Però quina diferència haver-se d’aixecar aviat per obligació o fer-ho per lleure.

En unes tres hores de conducció sobre gel, rebaixant els temps del propi Colin McRae, fent vots, derrapades, contravolants i esquivant els espectadors rucs que es posen a mitja curva, ens plantàvem a Abashiri, el destí.

El figura davant de l’Aurora, per trencar el gel.

Per 3000¥ (uns 20 euros) pots fer un creuer amb l’Aurora, un vaixell trenca-gel que dóna voltes no gaire lluny del port.

L’altre vaixell de prop i des de més lluny. Si mireu la foto de la dreta, podreu veure com el rastre del vaixell durava tant sols uns segons. Després d’obrir-se pas entre el gel, aquest es tornava a juntar de seguida.

Més que un mar semblava una plana coberta de neu.

A continuació, algunes fotos tirades des del vaixell.

Vam tenir la flor al cul amb el temps i és que vam enganxar un Sol espeterrant i no massa fred. El dia abans i la mateixa tarda van ser foscos, va nevar, i no s’hi veia a més de 10 metres.

Cap Notoro

Resulta que sota del gel s’hi crea un ecosistema únic i hi ha peixos que no hi ha enlloc més. Per por a calçar-nos un traje de neoprè i morir d’hipotèrmia, vam optar per l’opció fàcil: anar a veure una peixera al museu d’Okhotsk Ryuhyo.

Hi ha varis peixos però per a mi, el més espectacular és el Crione, anomenat també 'àngel del gel'.

I per omplir el dia, vam anar a visitar l’antiga presó d’Abashiri, ara reconvertida en museu i habitada només per figures de cera.

La presó causava terror a tots els quebranta-ley. Abashiri era el centre de màxima seguretat de tot el país. Construït al 1890, Meiji va decidir copiar l’estil occidental i en comptes d’executar als criminals convictes, els empresonava. Aquests potser s’estalviaven l’execució però a canvi, es deixaven l’esquena fent treballs molt físics, com ara la construcció de carreteres.
Els casos “difícils”, com per exemple, els presoners polítics, eren confinats a cel·les sense calefacció a un lloc on a l’hivern, les temperatures sovint ronden els -20 graus. Al 1984 la presó fou tancada i se n’obrí una de nova, que segueix el mateix bonic modus operandi que la seva predecessora.

El complexe era gegant. No era un edifici tosco enmig de la ciutat, tipus la Modelo, sinó que era un gran recinte amb un munt d’edificis (apart del de les cel·les).

L’Asuka davant d’una de les cel·les de càstig. En casos de mal comportament, la pena era de fins a tres dies en una cambra fosca de dos per dos (=4).

L’edifici de les cel·les s’extenia des d’un nucli central en 5 passadissos.

Les suites amb els seus inquilins. A la primera d’elles, l’Asuka no s’esperava que hi hauria algú i va fotre un crit que a part d’assordar-me el cuc de l’orella, va fer girar-se a un grup de 100 persones que teníem davant, com si em fes falta això per destacar. Em volia fondre.

I pels més petits, un parell de tobogans de gel. Ens hi vam enfilar i el resultat va ser acabats rebossats de neu i la nòvia enfotent-se’n de mi perquè deia que cridava més que un porc a la matança del tocino, i això que no l’ha vist mai.

Per tirar-me un pet en un bany públic -delatat per les bombolletes que van pujar a la superfície- em van tancar una estona a la garjola.

Apa doncs, ja em portareu un entrepà de jamong amb una llima dins.